A trenc de fosca, quan s’encenen fanals de llum groguenca i sobre les portalades hi creixen ombres pregones, la bellesa d’aquesta vila endormiscada encara s’intensifica més i podria arribar a esglaiar. Però malgrat tot,  malgrat els convents que tenen recer darrera les seves muralles, els porticons barrats de les finestres de les mansions o la baluerna del col•legi que fou dels jesuïtes no es percep en la seva atmosfera aquell aire de reclusió espiritual que irradien algunes ciutats castellanes que s’hi podrien emparentar. Tot contribueix més aviat a una sensació de plàcid misteri, de secret benestar. Sense gairebé botigues o tallers –si no fos perquè sabem que els senyors Haim i Abraham Alvelia ja tenien obertes aquí les seves botigues al segle XV hom s’inclinaria a pensar que en aquest clos d’hidalguia el comerç s’ha vist sempre com una activitat indigna- uns pocs restaurants ben parats que s’anuncien sense cap ostentació, la Filmoteca, l’Escola de Belles Arts o la residència universitària concentren les amenitats, protegides de les mirades dels passavolants per gruixudes murades, però que una vegada traspassades s’obren a preciosos patís fragants que acullen amb els amanyacs de l’aigua que raja de les seves fonts. És per participar d’aquesta jovialitat reservada, per l’atracció d’aquests cancells d’encís, que s’abandona la temptació de rodar tota la nit com un damnat per la seva ametlla de callissots i s’entra en una de les tavernes del redós, apariades amb un gust conseqüent i gens afectat que fa goig.

La decepció de no poder visitar per reforma el Sir Lancelot, la deliciosa taverna d’un irlandès on s’hi llegeix poesia, els diumenges hi ha sessions improvisades de folk i  on una rèplica de la taula rodona del castell de Winchester penja de la seva paret,  es pot apaivagar amb una prospecció de l’oferta dels carrers de Pizarro  y de la Fuente Nueva, que son una mena de ronda per a vianants que separa el casc antic estricte de la vila extramurs. A La Caballeriza si arriba davallant uns bons trenta metres per un passatge cobert de conte gòtic i s’emplaça en uns estables reformats de voltes d’aresta  i bancs d’obra emblanquinada. Seria un indret òptim per demorar-se si uns preus un xic inflats i una parròquia adolescent i endiumenjada no et fessin sentir fora de lloc. I sobretot perquè davant per davant s’hi troba el Café Bar Habana, una síntesi perfecta d’ateneu popular i tuguri modern, amb una capriciosa disposició  interior plena de revolts on amagar-se, vitralls emplomats a les portes dels lavabos, tarifes moderades i musica enraonada i a l’altura justa. Però fets els prolegòmens, no hi ha manera d’eludir l’enyorança per la ciutat màgica que en certa manera s’ha abandonat. És llavors que si no empeny la gana i no cal per tant avituallar-se a la formidable Cacharrería o a la castissa Torre de Sande, es pot pujar i baixar novament per alguns dels set turons a sobre dels quals, com  altres urbs mítiques però en petita escala, es troba instal•lada Càceres. Tot  per fer via fins al penetrar al Corral de las Cigüeñas. Seguint una assenyada costum que probablement aquest reducte mateix va ajudar a consolidar, El Corral no és només una taverna on abeurar-s’hi com tantes amb què ens castiga aquest país primari: és un lloc amb tots els ets i mantenir-hi vida social i fer-se el ronso fins altes hores. Aquí hi ha exposicions, espectacles d’il•lusionisme o concerts a un patí senyorial, parcialment porticat, ombrat per ufanes palmeres i recobert de gedres que, segons la tradició, protegeixen dels mals esperits i dels excessos etílics.

Assegut en aquestes condicions no és difícil lliurar-se a un somnieg deliqüescent i deixar-se endur amb plenipotenciària indulgència per accents de romanç; per un suggeriment de passadissos soterranis que porten als aljubs que la ciutat preserva des de temps musulmans, per usurpacions i lluites de faccions entre les bregoses nissagues que encara alcen els seus escuts a les portalades de llurs cases pairals, per galanteigs proscrits en les discretes hortes interiors que fan tan verda aquesta obra encantada al bell mig del secà, per prodigis cabalístics al call, que més que cap altre lloc de la vila ha resistit a la gentrificació. Somnis que són privilegis difícils i onerosos, especialment perquè no es poden assolir a corre-cuita amb cap talonari i perquè calen segles i generacions sàvies per guanyar-los.

Tota gran taverna projecta un sortilegi. En algunes serveix per separar del món exterior, del seu soroll i lletjor, per suspendre la seva prosa més feixuga. Altres, en canvi, estenen i engalanen el que ja existeix fora. A Càceres, aquesta última missió sembla senzilla i agraïda.  Però és impossible demostrar-ho, fer un repartiment de mèrits. Cal anar-hi per entendre la intimitat d’aquesta imbricació, la finor de la seva correspondència. I em costa imaginar que hi hagi pelegrinatge més dolç que el que condueix a un examen d’aquesta classe.

M’agrada el gin tònic. És refrescant, digestiu, no embafa i se’n poden despatxar dos o tres sense perdre gaire la compostura. Es diria que la seva qualitat cristal•lina ens amara els sentits, que semblen afinar-se més que no pas enterbolir-se. I jo, que m’estimo els recargolaments, n’he de lloar la virtuosa simplicitat; la d’una combinació molt aconseguida amb els mínims elements possibles.
De gin tònics fins i tot me n’he pres a un dels seus casals més famosos però remots, un fet que indica la facultat que té de transportar-me. Ans no només físicament. Prendre’n un glop és trobar-se immediatament en companyia d’aquells britànics de la companyia d’Índies destinats a estacions colonials on s’hi han de combatre les febres palúdiques, de durs estanciers de les pampes de l’Uruguai, de desesperats agregats comercials -eufemisme típic pels espies- en ambaixades africanes; el còctel perfecte per a homes sense falses il·lusions, amb un sarcàstic sentit de l’humor i que encaixen bé la beguda. Com sortits de pel·lícules de John Houston i Jean Pierre Melville, que són les que més m’estimo.
El primer problema és que m’agradava ja fa deu anys, quan més aviat semblava un beuratge de mariners holandesos borratxos i d’angleses divorciades jugadores de bingo i te’l servien dubtant abans si trucar a alcohòlics anònims . I no és que sigui una d’aquestes persones geloses que reneguen de les coses que els entusiasmen si mai assoleixen l’èxit públic. A fi de comptes, parlem d’un clàssic i la seva temporal relegació era només un accident fins que tornés a ocupar el lloc de privilegi que naturalment li correspon. Però tot això que ara passa és d’una magnitud diferent.

Diguem de bestreta que crec moderadament en el comerç i en els avantatges de la competència, tristament desfigurada per aquest invent tan horrorós de la publicitat i per l’avidesa corporativa. Però la proliferació de mercaderies variades em resulta engrescadora i conseqüentment no trobo gens molest l’allau de noves ginebres que ens ha caigut al damunt d’un temps ençà. Jo n’he tastat unes quantes i no em pesa reconèixer que la Blackwood de les Shetlands, la Martin Miller o la Hendrick’s són aportacions inapel·lables als nostres cellers, encara que amb les Tanqueray, Bombay Sapphire o la nostrada Xoriguer de tota la vida ja passéssim molt bé. Tampoc blasmaria la profusió tònica que ha desfet l’antiga uniformitat: la Nordic Mist no em fa el pes i la Q és una enganyifa esnob, però la Fentimans o la Fever tree tenen tota la meva consideració. El problema segon i veritable , com tan sovint, és una abusiva sinècdoque i la nefasta idea que tot hagi de ser per a tothom, la igualació per la base, l’anguniosa caça de nous consumidors, tot aquest espantós argot comercial que domina el nostre món.
Perquè resulta que un moment inidentificat dels darrers anys vaig observar que quan demanaves un gin tònic ja no et miraven com una despulla amb samarreta i que no estaves sol en la comanda. És més, els cambrers semblaven adelerats de preparar-te’l amb un mica de gràcia i intenció. Fou un curt oasi. Poc després va sobrevenir, lentament al principi, imparable més tard, el desastre. Demanaves un gin tònic i rebies a canvi preguntes insolents: “Amb cogombre?” “ Perdoni, em sembla que no he sentit bé…” Però sí, sí havies sentit bé. I allà et veies, amb cara de gamarús, en bars improbables regentats per sobtats èmuls de la saga Adrià i envoltat de nenes de casa bona que rebaixaven els seus gin tònics de pega dolça com si fossin aigua mineral. I d’aleshores endavant, tot ha estat fer córrer per l’aigüera qualsevol idea de decència etílica i d’elegància tavernària. Vinga barmans fent el mec fregant-te gingebre en el got i vinga llaminadures i coses pitjors (algues, flors, formes que només reben nom en l’entomologia forense) surant entre els glaçons.

Ara, és clar, se’m podrà dir que amb aquestes idees tan tronades és impossible prosperar en cap disciplina, que si tots manifestéssim aquests escrúpols encara menjaríem sempre escudella barrejada i que el món hagués quedat parat. I no pas. Però sí que penso que hi ha algunes coses d’aquesta vida que han d’estar sostingudes per una continuada reverència, a les quals hom s’hi ha de poder adreçar amb el despreniment que permet la segura aplicació d’uns principis establerts i mai alterats a corre-cuita o al ritme que marqui la necessitat de vendre cada dia una moto nova. Sí, hi ha d’haver coses que no poden estar sota aquesta fèrula salvatge. Hi ha moments que no poden trontollar, que s’han de poder viure amb una confiança infantil en els gèneres. El moment de demanar un gin tònic -el moment d’acostar-se a la barra amb el tabard polsegós i la barba llarga o amb el Panamà rebregat i ulleres de tres males nits i demanar un “gin tònic- n’era un i ara ens l’han convertit, ens l’hem deixat convertir, en sotsobre i aprensió, en confusa matèria opinable, en una negociació on tot és relliscós.
I potser siguin minúcies en què no ens hi hauríem de fer mala sang. Però és sempre per minúcies i notes al marge que hom es faria apunyalar o apunyalaria sense pensar-s’hi dues vegades.

2. Feia ja mesos que rodava per Madrid quan em vaig adonar que les noves viles que m’estatjaven no coneixien una institució hostalera que, en canvi, era part del paisatge més quotidià de Barcelona i el seu extraradi. De fet, l’estranyesa dels nous amics interrogats sobre la qüestió ajudava a percebre millor la seva originalitat, tan inadvertida mentre hom se’ la podia trobar a cada cantonada.
Vet-ho aquí que el Frankfurt era un fet diferencial i un pel qual no crec que ningú hagués apostat mai.

3.En un primer moment, encara confiat de descobrir-ne un circuit secret, els companys més desperts que escoltaven la descripció concloïen que els parlava d’una “cervecería alemana”. D’entrada podia ser una solució satisfactòria: un local on s’hi servien especialitats teutòniques -amb primacia de les salsitxes- i on s’hi podien tastar cerveses d’importació; tot enmig d’una decoració de vagues accents bàvars.
Però l’excepcionalitat que a Madrid representen aquests restaurants, a vegades parats amb certes ínfules, on hom té tendència a entaular-s’hi i que completen llur oferta amb plats més elaborats que la botifarra dins un llonguet, només coincideix de manera superficial amb la naturalesa dels seus homòlegs catalans. Perquè acceptant una certa amplitud de tipologies, el nostre Frankfurt-bar prototípic ha proliferat per arreu amb la desimboltura dels cargols després d’un aiguat (sense escarrassar-m’hi gens, al meu poble en puc recordar una dotzena, potser més que de farmàcies), acostuma a reduir-se a una barra amb tamborets, està folrat de fusta i guarniments de difós aspecte germànic i s’hi preparen de forma bastant invariable només entrepans. A més a més, la cervesa que s’hi dóna és Estrella, amb escasses concessions a marques més sofisticades.
I per damunt de tot adduiria la sensació d’opció corrent i assequible que suposava anar-hi: el frankfurt era la fàcil avinentesa pels adolescents barcelonins anteriors al kebab, necessitats d’alguna provisió mínimament sòlida abans d’embocar-se tot l’alcohol que estigués a l’abast de les magres pagues dels fills de treballadors o bé el sopar improvisat amb què els pares es perdonaven algun descuit o mandra a l’hora de proporcionar àpats més casolans. Si no s’hi anava més era per consideració a la salut més que no pas a la butxaca, i era aquella mesurada naturalitat de bocí de vida regular allò que ara me’ls fa recordar amb una nostàlgia continguda i gens inflada.

4. He dit especialitats alemanyes amb massa alegria. Perquè és probable que el reclam primitiu fos precisament el frankfurt, acompanyat d’altres fixes a la carta com els bratwursts, la cerveles o els bockwursts. Després s’hi anaren incorporant altres salsitxes amb filiacions una mica sospitoses com el krakoski, un pretès xoriço polonès, les hongareses –ben adobades de pebre roig- o les tiroleses, salsitxes d’herbes de llunyà ascendent austríac. Una oferta que contribuïa molt a ressaltar l’ atmòsfera de Mitteleuropa de pega que és part indestriable de l’ encant d’aquests indrets. Però el tret que millor en demostra l’arrelament i potser la clau del seu èxit és la manera amb que aprofitaren el gust ja antic dels catalans per les carns embotides, de manera que hom s’hi pot cruspir també un blanc i negre o una botifarra de perol sense perdre la fantasia de trobar-se en una barra de Nürnberg i no davant la caserna del Bruc o la Rambla de Sabadell. O sigui, un negoci “glocal” avant la lettre.

5. “És l’estupor que porta a la filosofia”, ens havia avisat el gran Juli Climent, un professor que cridat a superiors lluïments havia preferit deixar la seva petjada entre els plançons malcarats de la perifèria barcelonina. I és del cert que fou l’ estranya especificitat del Frankfurt allò que em dugué a interessar-me pels seus orígens.
Val a dir que comptava amb dues dades: la primera, segons les fonts, que la cosa havia engegat potser abans, però havia assolit el seu esplendor a mitjan dècada dels vuitanta. La segona, que llur àmbit d’expansió es limita a Barcelona i les comarques veïnes, amb una clara concentració a les ciutats industrials del Vallès, i amb una aïllada rèplica a la conurbació tarragonina. I a mesura que ens allunyem del cap i casal, la seva freqüència disminueix fins a tornar-se anecdòtica en els llindars provincials. També mereixia atenció la seva gran unitat fenomenològica: fora d’alguns magres particularismes com l´ús gairebé ritual del Viandox a Terrassa, els menús de tots aquests bars semblaven copiar-se uns als altres i evolucionar a l’ensems.
La meva hipòtesi consistia en deduir que els Frankfurts eren la pensada enginyosa d’alguns emigrants retornats d’Alemanya i que davant l’èxit incontestable de tot plegat havia estat reproduït per altres, seguint un patró de reton no massa divers d’aquell pel qual havien fet via anys abans.La realitat, no obstant això, era més prosaica, encara que més coherent amb la tradició d’empresaris decidits i espavilats del país. I el kitsch alemany tenia una explicació menys capciosa: era el destil·lat d’un que s’hi inspirava de lluny, potser sense haver-hi posat mai un peu.
En aquesta mena de fabricacions penso que també hi hem tingut un (in)discutible talent.

6. De visita a ca’ls pares, vaig a buscar una mica de gresca nocturna. A la travessera del carrer Llobateres amb el carrer Major em trobo un antic company d’institut que fa anys que no veia. Intercanviem unes cortesies i, de seguit, em deixa anar, amb to afectat de disculpa “Em trobes de casualitat. Ja no surto mai per Rubí. Avui perquè tenia un aniversari…”
Sé què em vol dir. Vol que sàpiga que no ha fracassat, que ha sortit del cercle, que no s’ha quedat estancat en aquest clot de poble. Que ara baixa per Barcelona, potser que se n’hi ha anat a viure i que sopa en restaurants polits amb amics il·lustrats i no amb la colla de brètols que ens envoltaven en les nits de jovenesa.
Però encara que el comprenc, no puc inhibir un rampell de mala bava. Perquè potser sí que aquella ciutat d’allau on vàrem créixer no era la més bonica i és ben cert que tots teníem somnis i fites que no passaven justament per passar-nos-hi la vida sencera, cremant nits tèrboles en cataus clandestins. I de ben segur que ens mancaven moltes coses. Però una que mai ens havia faltat era un xic d’orgull desafiant, un carteniment que mai ens hagués permès rebaixar-nos a aquests gemecs de pepa. Li vull respondre moltes coses. Aquestes que acabo d’amollar, per exemple. Però només li dic: “Jo acabo de fotre’m un frankfurt amb els de sempre.” En aquell moment no se m’acut millor recurs per expressar-li que a diferència seva, jo, com deia Álvaro de Campos, “no em penedeixo de qui antany vaig ser, perquè encara el sóc.”

La cafeteria em desvetlla suspicàcies i prejudicis que crec justificats. En certa manera, ha estat un depredador dels vells cafès, una cosa més reposada i perenne que no a la lleugera George Steiner va qualificar com una de les institucions que han construït Europa. Als nostres països, a més a més, va associada a la sortida de la postguerra, als anys d’estabilització del franquisme i al seu maquillatge de modernitat. Una modernitat d’enganyifa que es traduí en el canvi de la fusta per la fòrmica, de la mesura justa i amorosa pel torrefacte, de la safata de metall per la de plàstic, del llum acollidor pel fluorescent. Fet i fet, un simulacre fallit, una xicoira aigualida. Nasqué com la promesa d’una existència neta, oberta i airejada, un signe de l’optimisme sense teranyines que escombraria els residus d’un món caduc, però esdevingué un lloc sovint depriment, d’envelliment prematur, una mica greixós i d’un servei ensopit i vençut que semblava complir alguna mena de condemna. Dir cafè sona encara a literatura, dir cafeteria a estació d’autobusos grisos i atonia sense redempció. El cafè és un encís de capital misteriosa, la cafeteria un extrarradi junkie. El cafè té gust d’orient i de croissant de mantega, la cafeteria d’anís barat i brioixeria industrial. Anar al cafè és anar al Frauenhuber, al Garibaldi, a l’A Brasileria, anar a la cafeteria es deixar-se arrossegar a l’atzucac on hi han obert un Starbuck’s.

Però a vegades resistir és vèncer, i quan la seva odiosa hegemonia va començar a trontollar –la de les autèntiques cafeteries, no la de les seves metàstasi en forma de franquícia global- sota el metacrilat i els miralls esgrogueïts alguna cosa lleugerament diferent va començar a revelar-se. A còpia d’anys i de presència fidel, part d’aquells locals havien adquirit quelcom semblant a la personalitat. El vernís de la vida els havia fet vulnerables, anacrònics, una mica heroics en la seva impermeabilitat al canvi. Ja no eren l’espècie invasora, sinó la resistent. Evocaven. Potser res massa gloriós, però sí una mica de calidesa de barri, d’entranyable desfasament, de barat esbarjo de classe popular: el refugi improvisat del passavolant, la parada per prendre alè del representant, la cosa a mà per qui es creua amb un amic amb qui fa temps que no parlava. L’indret que inaugurat amb altes pretensions s’ha quedat un pas enrera. L’aparador de marques en declivi, de logotips vetusts, d’il·lusions que han passat.

Els continguts per l’elegia estaven servits. I aquest formidables conservadors que poden ser els anglesos, amb el seu olfacte afinat per allò que és bonic i graciós de recordar, en prengueren nota i es posaren a la feina. Classic Cafes – The Very Best of London’s Vintage Formica Caffs és el projecte de llibre-web-incursió psicogeogràfica en l’univers d’aquests locals en extinció. Un flux on es penetra i del qual costa escapar-se. Una carícia que barreja nostàlgia i situacionisme, reivindicació i franquesa en dosis molt acurades. De les seccions de capçalera als enllaços, una de les millors propostes que hagi tastat a la xarxa.
Una perla sota les runes, una reconciliació definitiva.

El Pub. La Public House. La teach tábhairne dels vells gaelòfons. Heus ací una cosa plena i enllestida en aquest món imperfecte. Els irlandesos, a banda de la seva gent, que per centenars de milers roda per aquest món sense haver apaivagat la nostàlgia pel propi país,  han exportat amb èxit poques coses, però totes incontrovertiblement reeixides: el seu humor sorneguer i bonhomiós, la seva música que ha fructificat en tantes altres i els seus santuaris civils, les seves “cases de beure” com les anomenen també en irlandès. Perquè no s’ha d’oblidar aquesta condició: en un país on la dominació forana i la influència clerical han tingut un pes tan aclaparador, el pub ha sigut i és el parlament, el senat, el síndic de greuges, el mercat,  la universitat, el pati d’esbarjo i l’indret d’intercanvi per excel·lència, i gairebé gosaria dir que únic, de la vida laica, de la vida profana, de la vida popular; de la vida de tots i de ningú.  No crec que hi hagi cap altra mena de taverna en el món on s’hi percebi de manera tan eloqüent la confiança d’haver bastit un refugi per a la sociabilitat. Un lloc construït i refinat al llarg del temps per a trobar-s’hi no ja com a casa, sinó millor que a casa: intimitat sense tuf de resclosit, concòrdia sense promiscuïtat invasiva, assossec sense ensopiment.

Deia que els irlandesos han exportat  les seves tavernes, però és només una il·lusió amb què ens conhortem els seus incondicionals. N’han exportat un succedani, una imatge, a vegades sorprenentment aconseguida, però inevitablement amputada. No ja perquè la seva cervesa viatgi malament i s’hagi d’adulterar per creuar l’oceà, sinó perquè el seu veritable ambient, el seu craic –aquest mot que com el duende o les saudades es resisteix a la traducció, però que significa una determinada predisposició a passar-ho bé i sentir-se a gust- és impossible de reproduir. Caldrien moltes coses, un clima, una atmosfera, una història, una companyia, una atenció curosa però instintiva,  una familiaritat, un tarannà i un significat que per sort o per desgràcia no es poden franquiciar.

D’acord, estem lliscant pels dominis de l’inefable. Però és un inefable a l’abast de qualsevol. I els qui hagueu trepitjat o trepitgeu algun dia un autèntic pub irlandès ho podreu ratificar. Jo n’he conegut un bon gavell. Diria fins i tot que conec poc Irlanda, però que he arribat a un cert coneixement empíric dels seus pubs. A Irlanda, i ara que em ploguin les bastonades, hi ha poca cosa a fer. Hi plou gairebé sempre. Les seves ciutats, començant per Dublin, tenen un encís moderat i melangiós que rarament pot impressionar als qui gaudim d’esplèndids tresors monumentals com nosaltres. El seu paisatge, innegablement bell, esdevé ràpidament monòton. Pateix una gastronomia limitada i mediocrement executada en la majoria de les seves versions. El seu patrimoni –i jo sóc un boig d’aquestes tres coses-  és redueix a castells, conjunts megalítics i unes estranyes torres circulars de vigilància. Sí, certament no podem oblidar les seves admirables costes, tallades per vertiginosos espadats i batudes per un mar encès, les rades que la baixamar deixa perfumades de sal i algues corrompudes o la fetillera desolació de les terres de Connemara. A mi ja em basta, però tot plegat són unes amenitats deliciosament prescindibles; d’aquell tipus que no aclaparen i demanen dedicació absoluta quan es viatja. Es poden bandejar sense remordiments, potser per la certesa que en un país tan plàcid i conservador no es mouran massa de lloc. I això facilita les coses: hom fa quatre passes, pren una mica l’aire, s’entreté amb algun paratge pintoresc i tomba cap al pub sense pensar-s’hi gaire. Sense cap altre ambició que anar-se’n amarant, que distreure les angoixes, que fer-hi una vida intensa i recollida alhora, que condescendir al miratge que la vida pot ser quelcom tan bo com això: una pinta de stout ben escumosa, una mica d’escalfor en un banc de fusta, una conversa distreta, els ulls i els rínxols d’una companya bonica i la música d’uns amics que toquen pel gust de tocar plegats.

Encara que potser sí que amagui una pruïja secreta. Perquè potser també es vagi a la recerca del pub perfecte, de la vesprada que deixarà una petjada a l’esperit, de la fortalesa de la memòria on podrem fer una parada quan les coses vagin mal dades.

I jo em sento afortunat perquè el vaig trobar.
Aquestes coses passen per casualitat, és clar. Sense voler-les de cap manera especial. Un dia, després de badar sense rumb pels Burren, se’ns va antullar de fer nit a Cinn Mhara. Vam trobar allotjament a una casa abocada a la seva preciosa badia, amb una finestra amb vistes al castell de Dún Guaire. Un dia fantàstic de setembre de boira i xim-xim intermitent.

(Badia de Cinn Mhara, amb el Dún Guaire a l’horitzó. Sean Tomkins a flickr)

A hora foscant vàrem anar a buscar el nostre glop diari. En una terra on el poble més llardós ofereix més d’una opció temptadora, no és tasca de per riure. Però un instint poderós emergeix a vegades per a guiar-te. La marrada ens va dur davant de dos o tres pubs d’aspecte prometedor, però els vàrem desestimar en l’últim moment. I llavors ens plantarem davant d’una façana de color rosa apagat que feia pensar més en un magatzem de queviures que una taverna. Era, evidentment, un subterfugi de dissimulació. Perquè darrera els vidres hi havia l’M.Green’s.

També per dins s’allunyava de la imatge convencional que tenim associada a un pub clàssic, al seu confort rústec però un xic sumptuós, amb fusta envernissada i coixins vellutats. Però llur aire de botiga d’ultramarins, amb un llarg i bast taulell i lleixes corbades pel pes d’incomptables ampolles, no és insòlit en les zones rurals de l’illa. Unes poques taules i cadires atrotinades, la llum molt escassa i la paret plena a vessar de cartells d’aplecs musicals acabaven de donar el to de bar pensat per acollir fidels, confrares i no clients a qui s’hagi de bocabadar. Era dimarts o dimecres i érem pocs: la Mary Green darrera la barra, dos bergants habituals fent-la petar vora seu, dos passavolants com nosaltres i dos individus a la taula del costat que remenaven fundes i clavilles. Poc a poc, tres més segueren en aquella raconera . I llavors, aquella gent  va començar a tocar amb insospitat sentiment i virtuosisme. No era cap sessió programada –no podia ser-ho en un poble, unes dates i un racó apartat de qualsevol vocació turística-, ni tan sols, segons vaig esbrinar, un assaig formal, ans un grapat de camarades que un dia qualsevol s’estimaven més baixar a la taverna amb els instruments i amb la seguretat de trobar-hi algú amb qui passar la vesprada que quedar-se a casa veient la televisió o fent l’estaquirot.
I tocaren deixant-se guiar per una complicitat molt fermament travada; sense gaire paraules, al compàs que de manera alterna cada un d’ells anava escollint perquè els altres continuessin. Seguien un patró que ja m’anava essent familiar: primer vingueren els temes més animats, per anar davallant poc a poc per la pendent de la balada malenconiosa fins esclatar a la fi en unes cançons tristíssimes i emocionants, farcides d’enyor i desvaliment. No voldria ser coent o melodramàtic, però durant cosa més d’una hora vaig sentir una comunió amb l’ànima d’aquell poble i la seva expressió. Nosaltres fèiem petits glops, ens miràvem i escoltàvem, sostrets al temps i abandonats sense reserves a aquell sortilegi. I així, en aquella vetllada formidable, vaig aprendre també a reconèixer la música d’arrel viva; que es toca sense premeditació i sense un calculat afany rescatador –a vegades tan necessari ateses les circumstàncies del nostre present-, sense adonar-se’n, amb la convicció que dóna saber que és aquella que escau i l’abandó de no poder imaginar-se’n cap altra.

Em penso que vàrem sortir una mica abans que acabés la sessió, com enduts per un sentiment pudorós, com si no fos pertinent que se’ns oferís tota la intimitat d’aquell ritus d’una sola vegada; o potser per una temença secreta a trencar un encanteri.
A fora hi plovia i ens vàrem aturar uns instants sota la teuladeta de l’entrada. Un pagès amb unes delatores galtes enrogides hi feia el cigarret i ens va demanar qui sap què. Li vaig dir que m’agradava el seu país, aquella taverna i també els hookers, uns llaüts de vela vermella rígida que encara volten per les aigües d’aquell topant. Em va respondre que m’entenia prou bé, que a ell també li agradaven molt les “hookers”. Després, és clar, va esclafir a riure.

Em va semblar que hi havia una dolça poesia en aquella manera d’aixecar-me la camisa. Amb la seva mesura de befa irlandesa, aquell vell camperol rebaixava el meu commugut entusiasme i em convidava a prendre-me’l sense la temptació de la solemnitat. Just l’altra meitat d’experiència que ens mancava per a comprendre tot el significat d’aquella nit de prodigis.

D’ençà, i ja va camí de quatre anys, no hem tornat al Green’s. Però si mai em diuen que el món s’ha d’acabar i que només tinc temps d’anar a fer un darrer got per acomiadar-lo, em compraré un bitllet a Gaillimh, faré via cap al Quay de Cinn Mharra i alçaré la meva pinta per celebrar agraït tots els dons que m’han estat oferts en aquest món imperfecte, on també s’hi poden trobar coses tan plenes i enllestides com una autèntica taverna irlandesa.

Freqüentar les tavernes, estimar-les fins i tot, convertir-les en certs casos en consolats de la pròpia casa, comporta també acceptar que, com totes les coses d’aquesta vida, es troben sotmeses al canvi i a la caducitat. Perquè llevat de comptats casos que desafien aquesta llei, i encara així no escapen a subtils mudances, la salut d’aquests microuniversos és delicada i està sota l’imperi de l’eventualitat, de les dificultats administratives i econòmiques, dels humors dels propietaris, de dissortats canvis de mans, de girs d’orientació que les desnaturalitzen fatalment o, simplement, de l’esgotament i l’extinció.

La House of Ming està al Paseo de la Castellana, 74. Madrid. Tossudament tancada, ha quedat clar.

El Peter, com fa més de cinquanta anys que porten coneixent-lo els seus habituals, és l’indret de la reconciliació, de la retrobada, de l’amistat desinteressada, de l’acollida sense contrapartida. Es aquell cafè de llegenda que rep els forasters com si els hagués estat esperant durant molt de temps i on aventurers dispersats pels mars s’abracen després d’anys d’absència. És el refugi imaginari sovintejat per vells arponers i ensumadors de tresors sortits d’una pàgina de Stevenson o de Melville, empedreïts evocadors de portents, al•lucinats albiradors de monstres i tempestes perfectes. I no importa tant que ho sigui sempre i en tots els extrems, sinó que contra la probabilitat i l’esperit del temps el Peter ho sigui molt sovint.

Peter Café Sport. Rua José Azevedo 9. Horta -Faial

Crec veure un clar sentit a encetar aquesta percaça amb el Cèntric, com la fixació d’un valor intermedi que ajudi a ordenar la resta de notes de l’escala. Perquè el Cèntric no deu ser la més enlluernadora, elegant, confortable o fantàstica de les tavernes, però ho és força raonablement, hom pot passar-hi a gust llargues estones i hi ha un cambrer d’aquells de tota la vida a qui és possible demanar “una mitjana i un tallat, si us plau” sense que posi cara d’haver-li parlat en marcià. I és, segons he pogut comprovar recentment, i la immutabilitat no ha estat un dels seus menors encisos, un indret prou proper a punts neuràlgics de la ciutat per a servir de còmode punt de trobada amb grups d’amics de totes bandes sense que això signifiqui batre’s per una cadira amb hordes de turistes, i els seus preus sempre han deixat allargar les vetllades sense malmetre les economies més precàries. I això, quan el sovintejàvem i érem estudiants o, una mica després, ja retornat de Londres, cobradors del nostres primers i neulits sous, tenia una indubtable importància.

El recordo, per damunt de tot, com un lloc d’una clientela deliciosament heterogènia: no l’acaparaven els universitaris, els joves professionals, els visitants, els clients de l’hostal contigu, els típics perdularis del barri o els coneguts de sempre: hi havia una mica de tot i la gent tant hi anava a passar la tarda sencera com a fer-hi un ràpid glop abans de seguir amb els seus quefers.
Però el fet de començar aquesta pàgina parlant-ne ja haurà fet sospitar que nosaltres érem més aviat de la primera facció. I és que sense una raó especial, gairebé per inèrcia, el Cèntric va esdevenir el meu darrer bar favorit abans de deixar Barcelona.

Hi ha hagut tostemps, però, una condició: en el seu petit reducte hi ha només quatre o cinc taules. Totes petites i amb cadires desmarxades que només permeten l’aplec íntim de dues o tres persones a tot estirar. I després hi ha el seu epicentre, el senat del Cèntric, la veritable raó d’anar-hi: un fabulós sofà d’escai vermell de forma corba i encarat al gran finestral que dóna al carrer. Ocupar-lo fa la diferència i infon en els privilegiats que s’hi asseuen la sensació de presidir el local, de tenir-hi la tertúlia justa, de lliscar per una Barcelona ucrònica que tant podria ser de finals del vuit-cents com de finals del nou-cents.
Però finisecular en resumits comptes. I es que quan al Raval hi cau la fosca i s’encenen els pàl·lids fanals del carrer i els llums somorts del local ressalten els tons rogencs i els acabats de fusta d’aquest vell celler, una dolça insinuació de bohèmia i crepuscle s’ensenyoreix de l’ambient. A mi m’agradava comentar als qui m’hi acompanyaven per primera vegada que es tractava d’una atmosfera simbolista, en cas que hagués existit un simbolisme barceloní.

En aquesta impressió hi deu tenir una influència gens menyspreable la seva decoració un xic folklòrica i rústega, les lleixes una mica atapeïdes d’antics licors descolorits i un cert estil de fonda popular catalana més deutor d’una estètica de la Renaixença que de l’estilitzat modernisme.

Més endavant vaig descobrir que tot plegat tenia la seva raó de ser, i que el Cèntric no era cap troballa de darrera hora: el blasó arcaïtzant de la porta que assenyala el 1862 com a data d’inauguració és estrictament fidedigne. Parlem d’un hostal familiar que va ser un dels primers, sinó el primer de la vila, a ser reconegut per un nom comercial, i que d’ençà ha passat de generació en generació sense solució de continuïtat. Fins i tot, segons em van explicar una vegada i tal i com el seu web informa, compta amb la seva pròpia microhistòria literària, car apareix en algun paper de Josep Pla, mentre que Roberto Bolaño n’era parroquià habitual i hi passava l’estona jugant a les cartes en la seva etapa barcelonina.

Però, i segurament aquesta sigui una de les claus de l’atracció que sento per aquesta taverna, mai els seus responsables ha cedit a la temptació de fer ostentació d’aquestes credencials, de vantar-se’n i abandonar la seva fina, gairebé gosaria dir humil, discreció de veritables taverners.

Cafè-Bar Cèntric. Cantonada de Ramelleres amb Tallers