Feeds:
Entrades
Comentaris

Jo ja us havia dit que s’estava més a gust a dins…

Aquest costum beduí de les terrasses s’hauria d’anar acabant abans que prenguem mal. Entenc que després de milions d’anys de vida austrolopiteca, la temptació de seure al ras i rossegar festucs mentre el sol ens escalfa el clatell és encara molt intensa, en alguns individus gairebé irrefrenable. Però el camí que hem fet tots plegats cap a uns marcs de vida més civilitzats, de cases amb teulada i accés permanent a aigua potable, anestèsia abans de la cirurgia i representació gràfica dels sons presenta avantatges palmaris que no té sentit dilapidar per la crida d’aquest tam-tam atàvic que de tard en tard ens ressona a les venes.

I tot i amb això, en els últims anys no he deixat de percebre l’ascens d’aquesta pulsió barbàrica. Quan em vaig establir a Madrid ja em vaig adonar del fervor que els locals sentien per allò que anomenaven, amb un to una mica irritant, “terracitas”. Nouvingut i relativista com era, vaig pensar que es tractava d’un d’aquells costums autòctons, arcaics i difícils d’entendre des de fora, que juguen un paper important en la sociabilitat de la tribu. Com la infibulació o la poliandra fraternal per entendre’ns. No me’n sabia avenir que la gent no sols renunciés a la sempre superior comoditat i fresca dels interiors, sinó que ho fes amb un entusiasme tan acusat que fins i tot derivés en la follia de canviar de bar si no es trobava lloc entre les gentades que sempre atestaven les taules de carrer. Així, durant aquells primers compassos, veia l’avanç gradual de cadiram i para-sols a mesura que s’acostava el bon temps amb la mateixa aprensió que devien provocar els senyals de fum en turons apatxes durant la conquesta de l’Oest. Era tenir constància d’una amenaça encara invisible, però ja propera i destinada a trasbalsar la meva tranquil·litat: aviat vindria el dia malfadat en què alguna de les meves companyies suggeriria quedar-nos a la terrassa i qualsevol oposició em retrataria com a persona d’excentricitat fora mida i misantropia aguda.

En la meva ingenuïtat congènita, vaig aguantar perquè pensava que era una foguerada destinada a apagar-se, un endarreriment que el progrés batria en retirada com la verola o esquarterar els condemnats a mort. La comèdia feia tan poc riure que no trigaria en baixar el teló per sempre més.
Però com res d’això ha passat, sembla necessari que argumenti el meu odi a les terrasses de bar, que no és pas un odi abstracte i supersticiós, sinó amb fonaments ben enraonats i concrets. En primer lloc perquè no és tracta d’un dogmatisme obtús: reconec que n’hi ha de plausibles i on mai m’he resistit a seure. Son les instal·lades a jardins interiors, patis emparrats a la part de darrera del local o fins i tot a petites places ombrives i retirades. Sols que la immensa majoria no reuneixen ni els requisits més precaris de confort i reserva: se situen en llocs improbables, exposades a tota mena d’inconveniències; envoltades de trànsit i fumeres, pertorbades per cridòries, assetjades per corredisses de quitxalla, inclinades sobre pendissos alpins, sotmeses a l’escrutini tafaner dels vianants. Indrets on haurien de pagar per estar-s’hi i no –hem perdut l’oremus- cobrar un suplement.
De qualsevol manera, la meva reacció més ferma és contra l’argument demencial de preferir les terrasses perquè “hi toca el sol”. Això de prendre el solet i fer bronze revesteix d’una certa negligència mediterrània, fa bohemi, pinta amb un vernís altermundista. Però a mi mai m’ha entabanat aquesta mascarada d’agent benèfic i necessari per la vida. Jo sé que el sol és el nostre arxienemic i no oblido que conspira per a destruir-nos. Sé que es va escalfant lentament però implacable. Sé que primer xuclarà els nostres oceans i convertirà en deserts els nostres boscos, que farà de la terra un forn estèril i la deixarà després socarrimada, surant morta per l’espai com una massa de cendra glaçada. Jo celebro amb danses els eclipsis i convido a libacions cada solstici d’hivern, adreço les meves oracions a Astarté i si mai tingués gos li posaria Sköll. Així que el “quedem-nos fora, que s’hi està molt bé” no m’ha estovat mai. No, no s’hi està bé. S’hi està molt malament. S’hi està com a la consulta d’oncologia o mirant per la finestreta d’un crematori. S’hi està com als calabossos de la Securitate, com camí d’una execució sense judici. Fatal, horriblement.

Disposat a dialogar, faltaria més.

Disposat a dialogar, faltaria més.

És cert que quan s’exposa aquesta tirallonga de fets irrebatibles i altres que m’estalvio, els partidaris de les terrasses acoten el cap i claudiquen. El seu és bàsicament un pensament inarticulat i instintiu, que no resisteix cap confrontació seriosa. N’hi ha, però, que miren de parapetar-se en una andròmina sociopolítica de pa sucat amb oli. En essència, diuen estimar les terrasses perquè representen una ocupació festiva del carrer, una presència a l’espai públic de la gent, la continuïtat d’unes formes de relació meridional que ens defineixen i ens reforcen com a poble. La veritat és que potser el viure una mica més replegats i fer menys el dropo sota les pèrgoles contribueixi millor a tenir després serveis més eficients i societats més estructurades com, no sé, Suècia, on no veig gaire formigueig de terrassa. Però no cal anar tan lluny: això no és el 15-M ni s’ensuma enlloc cap gran acte subversiu. Aquesta paròdia de participació urbana es redueix a fer més rodons els comptes d’un negoci privat i tota la resta és literatura.

I a vegades ni això. Us explicaré una faula exemplar i trista:
“Hi havia una vegada un bonica taverna andalusa a un poble del nord de Madrid. Guarnida amb rajoles alegres i il·luminada amb fanals de llum càlida, anar-hi era sentir-se una mica transportat a una fantasia oriental. La taverna era el lloc de reunió d’un grup de joves que s’hi aplegaven amb fidelitat inqüestionable cada divendres o dissabte i que convivien en harmonia amb altres grups, tots de semblant tarannà i ja ben avinguts entre ells. La mestressa tenia un mà prodigiosa pels fregits i els guisats i era generosa a l’hora de servir-los per ben poc preu. Les vetllades s’allargaven amb desimboltura màgica i es consumia sense gasiveria fins ben entrada la nit. El negoci prosperava, tot i que la ubicació un xic apartada propiciava que mai hi hagués aglomeracions destructives. L’encanteri semblava durador i els joves s’enriolaven només de pensar en la seva sort.
Però, ai las! La cobdícia i niciesa dels homes mai reposa. Un dia, l’amo va anunciar que es pensaven mudar a un altre paratge, perquè en aquest no podien posar-hi terrassa i quan arribava l’estiu “la gent ho demanava”. De poc van servir les raons, els precs, les dissuasions: la plebs infecta i les seves peticions ignorants triomfaren. Consternats, expulsats del paradís, els joves varen emprendre l’exili. La nova ubicació de la taverna era un carreró de vianants on no hi havia destorbs al parament previst, però es tractava d’un local lleig i incòmode en una part sòrdida de la vila i sota uns blocs de pisos depriments i amenaçadors. L’entusiasme de la colla va declinar ràpidament i poc després van resoldre buscar un altre sostre pels seus aplecs.
Temps més tard, un petit rampell de nostàlgia els va empentar a fer una peregrinació i rememorar vells temps. El panorama que van trobar va ser aclaparador. La mestressa ja no podia servir delicioses castanyoles adobades i seitons cruixents, perquè els veïns s’havien queixat de la sortida de fums. La terrassa es mantenia, però tocava replegar-la d’hora per evitar les denuncies dels qui la patien. L’amo ni tan sols hi era: varen deduir que havia tingut un atac de feridura o s’havia fugat amb la minyona. El bar llanguia amb l’única companyia d’una patuleia suburbial i envilida. S’havia escoltat a la gentalla, error que mai s’ha de cometre, i ara tocava pagar-ne el preu amarg.
Taverners que m’escolteu, no deixeu que us enredin. Aquesta és la història verídica dels pobres propietaris del Carmona, que jo vaig conèixer i transmeto fil per randa per tal que no us passi el mateix”

Ui, què maca i què bé que ens ho passarem.

Ui, què maca i què bé que ens ho passarem.

Em temo, però, que predico al desert. Ja fa anys que m’hi afanyo i, sortosament, he trobat una companya que comparteix aquest croada santa i n’observa els principis sense defallença. No obstant això, la terrassa no ha deixat de créixer pertot i desplegaments cada vegada més elefantíacs entorpeixen el pas, colonitzen més places i rambles, espatllen més vistes amb el seu Cafarnaüm de ferros i plàstics. No hi ha cafè o cerveseria que s’apreciï que no engoleixi cada temporada un tros més de vorera i, absurd màxim, n’hi ha que mantenen la paradeta també d’hivern. La imatge esperpèntica d’homes en possessió aparent de les seves facultats, carregats d’abrics sota cremadors gegants, passant-les magres quan a unes poques passes tenen escalf, és un dels nostres moments més baixos com espècie.

Això, em sap greu haver d’insistir, s’ha d’aturar. O caminar amb pas decidit cap a l’extinció, que si hem de seguir fent aquests paperots potser sigui el mal menor.

El recordava millor, aquest cafè...

El recordava millor, aquest cafè…

Hi ha un moment tràgic en la vida de tot home i tant se val que el motiu siguin els antibiòtics, els excessos de la nit anterior o unes vacances a un emirat àrab. Aquell primer cop que et veus davant el cambrer amb la noció estranya i absurda de no poder demanar una beguda alcohòlica tot et trontolla.  Després acostumes a mussitar la primera insensatesa que et creua pel cap i hi ha moltes butlletes per acabar amb una Fanta de taronja sobre la taula. I no. Cal tenir recursos, haver preparat respostes per l’inevitable. He reflexionat sobre les possibilitats i he arribat a una conclusió. Potser algú la trobi d’utilitat.

Opció 1: Llet freda. Especialment perquè la llet calenta, i més si porta sucre, és un purgant. A més, té l’avantatge de descol·locar una mica al servei, que sempre t’acostuma a demanar confirmació –“Ha dit freda?”- i oferir així una petita compensació al teu propi desconcert. Però realment és una solució qüestionable. Encara que te la cobren com si l’haguessin anat a munyir a Suïssa, la llet de bar rarament val la pena i és possible que t’impulsi a acompanyar-la d’alguna pasta que no et farà cap profit.
Nota succedània: 4/10

Opció 2: Infusions.  Te o cafè, per ser exactes. Si demanes un poliol o una camamilla no et convé estar als bars, sinó a la llar d’avis. Però no sóc gaire cafeter i menys d’aquesta mena de ganga enganxifosa amb el nom de torrefacte que fan passar aquí per cafè. Tot i que ben mirat, encara millor que els asèptics tes de bossa que coneixen Sri Lanka només d’oïdes i que amb certesa trobaràs. Mal remei pels qui tenim fam i set de justícia. És a dir, d’una birra o d’un Gin Smash.
Nota succedània: 3/10

Opció 3: Cervesa sense alcohol. Sempre s’acostuma a centrar el debat en si està millor o pitjor aconseguida. I la veritat és que n’hi ha algunes que fan peça. Però la cervesa sense alcohol no va d’això. És un presagi funest de decrepitud i fi de totes les coses bones i sense mesura que permet la joventut. De fet, no conec ningú que prengui cervesa sense alcohol perquè sigui bona, sinó perquè ho ha manat el metge. Surts a airejar-te una mica i acabes assegut amb un negre herald del teu futur a la taula. Millor quedar-se a casa aspirant eucaliptus.
Nota succedània: 4/10

 Opció 4: Refrescs. M’agrada imaginar que en un principi els refrescs van ser maceracions d’arrels i herbes de secreta recepta, infusions de nou de cola o d’escorça de quina preparades per metges nòmades, potser amb intenció d’alleujar alguna misteriosa febre o humor biliós. El temps, en qualsevol cas, és subjuntiu imperfet. Si en les pocions ensucrades que avui reben el nom de refresc trobeu mai un rastre de tot això, aviseu-me.
Nota succedània: 1/10

Opció 5: Res, gràcies. Una ascesi ferma i esforçada potser sigui el més coherent amb la situació que t’ha portat a aquesta insostenible abstèmia. Però els amos de bars no tenen per costum pagar lloguers, personal i contribucions perquè tu puguis anar a llegir el diari a cobert i de franc. I com és comprensible, et miren malament quan ho dius i els més atrevits fins i tot és possible que et facin saber què n’opinen del teu ascetisme. Remei incòmode i potencialment perillós.
Nota succedània: 2/10

Opció 6: Deixar-te de romanços. Les excuses que t’has posat per no demanar-te la cervesa que de debò et ve de gust són una guatlla i ho saps. Com en alguna mena de llei alquímica de semblants, les basques etíliques passen amb allò que les ha provocat. La interferència dels antibiòtics amb l’alcohol és una corranda que es degué inventar algú de l’Exèrcit de Salvació, però no la ciència.  I si has caigut per error en un emirat àrab, en aquest bar no hi fas res. El que et toca és empescar-te la manera de fugir-ne. Au, corre!
Nota succedània: no aplica

zyklon13

No, no, no l’obri! Aquí no hem demanat Heineken.

En aquest món no es pot ser melindrós. No només perquè viure en societat obligui a fer de més i de menys, sinó perquè la pròpia família i amics t’acaben veient com algú carregat de romanços, no de principis. Però d’aquests se n’ha de conservar algun. Per això, a una taverna se li pot perdonar la terrassa sorollosa, que et donin quatre cacauets rònecs o que tinguin vàters pixats. Però hi ha coses que no es poden sacrificar a cap preu. Són un topall insalvable. Una creu i ratlla definitiva marcada amb pintura permanent fins el dia del judici o del baixament de la persiana. Aquestes:

 1. Els homes vivíem al Paradís. Voltàvem amunt i avall al nostre lliure arbitri, recollíem allò que la terra generosa ens oferia, rostíem mamuts, ens explicàvem històries vora el foc i ens allitàvem amb la primera que se’ns acostava. Però un dia algú  va descobrir que si es bevia l’aigua que s’havia quedat estancada en els recipients dels grans de sègol o d’ordi, aquell líquid li proporcionava una sensació euforitzant i màgica que no podia obtenir de cap altra manera. Així que per a garantir-nos una provisió permanent de cereal vàrem decidir fer-nos sedentaris. Vàrem acceptar estructures socials jeràrquiques, obligacions laborals i limitacions a la nostra llibertat de moviment. La propietat privada i cabdillatges, castes superiors i processos d’acumulació de capital. El que fos per una producció assegurada. Durant mil·lennis ens hem empassat tota aquesta merda per una única raó que compensava de tantes renúncies. I ara tu, maleït desaprensiu, trepitjant la memòria de sacrifici de la humanitat sencera, quan et demano quines cerveses tens  goses respondre “només Heineken”. Si hi hagués un Déu t’hagués fulminat en aquest precís instant amb un llamp invisible i letal. Però com no n’hi ha, m’aixecaré mostrant tot el menyspreu que et tinc, sortiré d’aquest teu tuguri ronyós i faré com si mai haguéssiu existit ni l’un ni l’altre.

2.Hi ha una mena de genteta (sovint en bars on només tenen Heineken) que, malgrat ser-ho, es pensa que ser cambrer és deshonrós. No se’ls passa pel cap que donar de beure als assedegats, caliu als qui passen fred de cos o d’esperit, somnis, esperances i lleure als tristos o xerinola i gratificació als qui celebren és un tasca plena de dignitat i d’honor. Què dic! És un sacerdoci, un ungiment sagrat. Obrir una ampolla ho pot fer qualsevol pobre imbecil. Ser cambrer de debò és un crida per escollits, un do arcà i preciós. Però aquesta genteta no ho pot comprendre i et serveix amb una barreja de condescendència i ressentiment pròpia de generals tsaristes, donant a entendre que es troben a l’altra banda de la barra per un tràgic capitomba del destí i que aviat tornaran als escenaris de Broadway, als governs de repúbliques llatinoamericanes, a la direcció de multinacionals o a qualsevol de les altes responsabilitats de les quals vils conspiracions els han apartat momentàniament. La veritat és que se me’n refot la seva història de greuge. No me’ls tornaria  a creuar mai més enlloc que no fos al camp de l’honor, amb padrins i testimonis entre nosaltres.

3.Una decoració amb gust, uns llums acollidors, un toc de misteri ajuden. Però realment no m’importa si de la paret de l’establiment en pengen cartells electorals de Papa Doc, condecoracions de la Triple A, fotos d’Atatürk  o pòsters de la quinta del Buitre mentre no me’ls vulguin cobrar. Hi pot haver rares excepcions que ho justifiquin-acurades reproduccions d’una cort faraònica amb cambreres núbies cobertes només de joies daurades o coses d’aquest ordre i magnitud- però en aquest hemisferi i en l’altre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, amb taxes impositives escandinaves o no, en ciutats sota setge militar o entre deserts implacables, una mitjana no val més de 3 Euros i un cafè més d’1,50. Tota la resta és robatori.

4.Hi ha un moment de rendició i profunda tristesa. Un moment en què tot està perdut i en què només esperes que la funció –és una farsa- s’acabi de pressa. És aquell moment en què desert d’amics i de bé,  acotes el cap i admets que dels altaveus de la televisió del local en surt el Cuarenta Latino. Jo conec aquest desconhort: no són aquells sons i vídeos nefands el que et corfereix. És la barra, la impunitat, la llum del dia sota la que tot això passa. Però he vist un dia. Un dia sense recança ni por. Un dia amb bells escamots d’homes aïrats, columnes de foc, vidres trencats i crits d’agonia i pietat que ningú escolta. Oh, sí, he vist aquest dia i ha donat pau i alegria a la meva ànima trasbalsada.

5.L’experiència m’ha ensenyat a identificar dotzenes de signes d’extrema alarma abans d’entar a un local: noms, tipografies, llengües dels cartells, uniformes del servei, mena d’ofertes i coses així. Però només n’hi un que tingui poder paralitzant i que m’obligui a recular. Són els segells místics a la tomba submarina de Cthulhu, les tones de ciment sobre Txernòbil, els alls al llindar de la fonda transilvana, Gandalf al pont de Khazad-dûm: si no hi albiro una cadira, tamboret, barril de cervesa o qualsevol altre reposador viable, no passo. No és pas que sempre vulgui seure, ni de bon tros. Però ho trobo una declaració d’intencions prou eloqüent. El propietari –amb contades excepcions per raons d’espai o caràcter- no volia un bar, volia el patí de Guantánamo. I com no porto granota taronja, me’n vaig a un lloc on pugui seure o aspirar a fer-ho.

6.Ara imaginem un bar amb varietat d’acceptables begudes, cambrers diligents, encertat fil musical (o millor encara, silenci), aspecte bonic amb detalls d’estil, cadiram abundant i preus raonables. Qui podria resistir-s’hi? Aquest és el problema: una bona taverna també ha de guardar una mica el seu secret. Conec llocs que serien fantàstics si mai hagués pogut acostar-me a la barra sense les dificultats d’un tifosi a Heysel o no pensar que la cua dels lavabos és la frontera de Palestina. Ja sé que és una fatalitat injusta, com morir jove o patir un tsunami, però els bars massa plens són com bars arrasats per una catàstrofe. I no conec ningú que enguany se’n vagi  de vacances a Filipines.
Hi ha una variant igualment inhabilitant de l’anterior desastre. Que la taverna no estigui plena, però que la sovintegi una parròquia més odiosa que qualsevol massa. No sé, traficants d’òrgans, seguidors de Russian Red, afiliats de Ciutadans  i en general gent amb qui el contacte que t’agradaria tenir-hi és el de tancar el vagó del tren que els deporta.

“No s’entén: aquesta gent que ho podria tenir tot i ho engega a rodar d’aquesta manera tan trista”. La frase pertany a la meva senyora, un ésser amb el do fulminant de l’epigrama. Parlava d’Itàlia i val a dir que més tard ha reconegut que en aquell moment no tingué en compte altres petites objeccions, com els innumerables contubernis de governants i malfactors. Però és comprensible. L’aclaparava quelcom molt més seriós: la lamentable oferta italiana en matèria de tavernes.

enotecaromana

Molt bonic, sí. I la taula de disseccions on diu que la tenen?

Com la meva italofília està fora de dubte, m’estalviaré argumentar-la. Que els bars italians són terribles potser sí que mereixi aquest esforç. Especialment, perquè els propis italians no semblen adonar-se’n i, per tant, mirar de posar-hi remei. De manera que aquests són nou retrets que suposen també una gran oportunitat per a l’esmena i la reconstrucció: un país pot suportar mig segle de retallades en pressupost de vestuari de les hostesses de televisió, però  sense bons refugis on abeurar-se i badar és un país sense esperança.

1.Cafè, no gràcies. Abans que algú dispari: sí,  a gairebé qualsevol ciutat italiana gran o menuda  hi ha almenys un cafè venerable, ben parat, amb bonics marbres, sostres de fusta, grans miralls, atuells platejats i cambrers amb uniforme que saben què es porten entre mans. En general, llocs agradables i molt adients per a conspirar contra els ocupants austrohongaresos o escriure-hi  hendecasíl·labs decadentistes. Però no són tavernes. I si algú no percep la diferència, és millor que s’aturi aquí.

2. Quan vulgui pot apagar els reflectors.  Amb la possible excepció dels quiròfans, els fluorescents han fet estralls a tot arreu. Però asseguraria que enlloc més que als bars italians. La llei general de la taverna demana una certa penombra i  llum groguenca  i manyaga que convidi a la confidència i el somieig. Contràriament, a Itàlia, molts bars semblen pensats per a facilitar el recompte nocturn de la població penitenciària o l’abducció alienígena. És incomprensible, és fatídic i és així. I si algú en sap la raó, que me l’expliqui.

3. …i també aquesta ferralla.  D’acord, les escurabutxaques no són un càncer exclusiu del bar italià. Però allà hi és metastàtic. Les escurabutxaques són un imant de mestresses de casa dipsòmanes  o de xinesos ludòpates de mirada buida i desesperada. La mena de personal que no ve de gust creuar-se quan hom surt a esbargir-se, vaja.  Només per això, ja haurien de condemnar-les a l’ostracisme. Però, a sobre, les ha programat alguna mena de fanfàrria de l’infern llegint les partitures secretes de Fu-Manxú. Desendolli-la ara mateix i, ja de pas, apagui també la televisió.

4. Que diu ara, que neva? No, en realitat no neva. Però durant deu mesos a l’any no venen de gusts gelats ni hòsties succedànies. I potser és una mania meva, però trobo extraordinàriament irritant que el més merdeta dels bars italians, d’aquells capaços de servir-te una spina amb aroma de pixum tebi en un got brut,  tingui en el lloc més distingit una nevereta de gelati, amb cartells tornassolats i publicitats d’impostada elegància que sabotegen qualsevol intent de posar-se en ambient. Algú ha vist mai frigorífics promocionals en un pub anglès o belga? Doncs això.

5. Aquest ferum…? Sí, és pudor de calçotets. Natural, si considerem que el bar italià és una espècie de vedat ancestral del mascle itàlic i que, d’endinsar-s’hi,  les femelles hi serien assetjades com antílops a la Sabana.  Però la veritat és que per més acostumat que hauria d’estar-hi, encara em sobta aquest ferotge apartheid sexual. Si assegut en aquelles taules, suportant  enlluernaments ferotges, emissions de neveres de gelats i melodies d’escurabutxaques, un mai hi pot divisar una noia bufona, què hi va a fer exactament al bar?

6. Molt amable, però no tinc gana. Que no, collons!  A vegades, en mig del desconsol, havent voltat el poble sencer i rodalies on haureu tingut la dissort que us atrapi la fosca, us semblarà que un fanal llampega al fons d’un carreró. Tement potser un miratge, us hi acostareu amb assedegada emoció i trobareu que el cartell de forjat sobre la porta, la llum difosa i càlida que escapa per les finestres, les tauletes de fusta que s’endevinen a l’interior són tot allò que la vostra experiència us ha ensenyat a reconèixer com a indicis de la bona taverna. A Itàlia, però, aquesta traça no serveix de res. El lloc on acabeu d’entrar s’anomena osteria i si bé és cert que hi serveixen vins i cerveses en un ambient idoni, també és regla que només ho facin si penses acompanyar-ho de polenta i ossobuchi fins la mort.

7. Potser és  realment és un corol·lari de l’anterior, però entre beure’s el cafè dempeus a corre-cuita com si t’empaitessin i seure en una taula parada amb estovalles de roba hi ha d’haver un punt intermedi, un mig terme d’informalitat còmoda i no forçada, una taula tipus on oblidar-se de la teca i de les presses i poder embocar-se una cervesa i després una altra sense tenir la impressió que algú té el telèfon despenjat per trucar a la policia, oi? Doncs en aquest país això tan raonable sovint no existeix.

8. “Els nostres costums no són els seus costums”. Perfecte, però tampoc som a Transilvània. És un divendres, són dos quarts de deu i ve de gust una mica de gatzara. Vol dir que no podria posar-nos-en una més abans de plegar?

9. Ho sento, però he vingut a peu. Com ja m’ha tocat compadir-me dels vuit punts anteriors en més d’una ocasió, me la sé llarga. El teu interlocutor italià, abans que reconèixer la magnitud del desastre, provarà fintes desesperades.  Al darrer poble de l’últim vall de l’extrem més allunyat d’Itàlia sempre hi haurà un magnífic tuguri, amb canelobres, barrils curulls de cervesa artesana, músiques assenyades, confraternització d’edats i sexes i on només hi faltaren viatgers d’Italo Calvino explicant-se contes amb cartes de tarot (o potser no).  Tant se val: jo també en conec alguna, però l’últim tren a Udine ha sortir a dos de deu i jo vull un taverna aquí i ara. No en teniu cap de presentable? Llegiu els vuit punts anteriors i hi veureu clar.

nohayketchup

Mig plena, oi?

Mig plena, oi?

“…quicquid mortalium usui congruit, indeficienti fertilitate ministrat”


Tot allò que s’adiu a l’ús dels mortals, [Britania] ho proveeix amb munificent prodigalitat 
diu Geoffrey de Monmouth a la seva Historia regum Britanniae. Com seria molta gosadia reblar el clau d’un dels llibres més influents de la cultura occidental , m’adhereixo sense reserves a la seva tesi. Si més no, en un aspecte fonamental: la veritable cervesa anglesa i les tavernes on se serveix, que són un dels assoliments més incontestables de la civilització. Un santuari de tot el que hi de bo i d’agradable, de franc i de cordial en el nostre món.

Però com tot allò que és bell i excel·lent, la taverna de les illes britàniques també ha viscut sota el setge dels exèrcits de la deformitat i de l’error. És una història de passar por:  durant segles, amb  fidelitat i paciència exquisida, les Illes Britàniques havien desenvolupat una de les obres capitals del gust; un beuratge sumptuós conegut com a ale. La diferència d’aquesta mena de cervesa amb totes les altres és que la fermentació de la civada es produïa a altes temperatures. A més a més, la seva maduració es duia a terme en un barril del qual només en sortia per anar de dret al got, sense cap carbonatant, sense filtrar i sense pasteuritzar, fet que en dificultava la distribució a gran escala i n’empenyia la producció local. Cada ale tenia així un accent únic, lligat irremissiblement a la taverna on es feia.  Qui la volia tastar no tenia més remei que pelegrinar fins a la seva  font. I així funcionava amb poca discussió aquest món dolç i harmònic que res va alterar abans dels anys cinquanta del passat segle.

Però ja se sap que el diner suporta malament tot allò que sigui original i no es pugui reduir a una fórmula mecànica i productiva, que no es pugui envasar i servir per milions idèntics a la més amplia quantitat de gent. I les ale tenien un gust ple de peculiaritats, que no tothom estima de manera immediata i que demana una iniciació i una determinada atmosfera per a gaudir-ne. Calia doncs introduir una Nèmesi en aquest clos sagrat de la taverna britànica. I fou d’aquesta manera que començaren a fabricar-se les ale embotellades, transsumptes de les autèntiques, productes dels quals una vegada acabada la fermentació se’n retira el llevat i es pasteuritzen per a esterilitzar-les i avortar-ne qualsevol canvi ulterior. Fàcils d’emmagatzemar i que no demanen cap cura per part del taverner, son també poc exigents amb el consumidor, que en pot esperar sempre unes qualitats homogènies. Una bicoca difícil de refusar per a no pocs bartenders. Però les ale d’ampolla, si bé domesticades, encara devien remetre massa al seu model. I així va ser com també va començar a estendre’s com una pesta la cervesa lager industrial a l’altra banda del canal de la mànega. El motiu pel qual una societat gelosa de les seves tradicions i acostumada al sabor matisat, adult, ric de les ale es va posar a beure massivament pixats de cop sobte és un fenomen inexplicable. La història humana en va plena, sí, però encara així és un misteri. No ho és, en canvi,  que la doble competència comercial de les ale de pega i de les lager posés en escac a l’antiga reina de les aixetes britàniques. La irrupció dels brand-owned pubs, tavernes propietat d’una gran companyia o franquícies, però amb un control aferrissat de la mena de cerveses que hi ragen, només va servir per fer-ne més precària la situació.

No us sonen les marques? Bon senyal: demaneu-ne una pinta?

No us sonen les marques? Bon senyal: demaneu-ne una pinta

Potser en un altre lloc i circumstàncies, aquí s’hagués acabat el conte, amb l’epíleg d’un declivi més o menys curt. Perquè en aquest món, queixar-se no serveix de res. Fer el ploramiques per les cantonades, sense oferir batalla, és un recurs de pobres desgraciats. I si hi ha una raó per la qual admiro la societat anglesa és la de tenir aquesta lliçó molt interioritzada. El març de 1971, quatre homes sols, “disillusioned by the domination of the UK beer market by a handful of companies pushing products of low flavour and overall quality” van decidir que ja n’hi havia prou de lamentar-se per tot el que estava passant i van resoldre capitanejar una gran contraofensiva. Havia nascut la Campaign for Real Ale. Avui compta amb 150.000 membres, edita sòlides guies dels pubs on s’hi produeix i serveix alguna de les més de 5.000 autèntiques ales censades, pressiona el govern per tal que la legislació les protegeixi, concedeix premis, fa recerca, emet notícies i hi ha qui considera que la seva acció és la campanya de consumidors més reeixida de la història. Almenys, se’n poden comprovar els efectes: avui, inclús en pubs desangelats, o en aquella cosa bastant terrorífica en què ha derivat una part d’ells, els anomenats sports bar, s’hi acostuma a trobar una cask ale con déu mana pel cap baix, ni que sigui al costat de les Foster, Heineken i resta de verins habituals. És la digna intransigència d’unes nacions amb una mica d’orgull, d’unes bands of brothers que no s’han deixat passar per la piconadora corporativa i han mantingut per a tots nosaltres alguna cosa per la qual encara val la pena viatjar, seguir rutes apartades i perdre’s per carreteres secundaries o barris subalterns, a la recerca d’un nèctar quimèric que va estar a prop de desaparèixer i ara reneix.

Per això, amics que aneu o erreu per Britania, no s’hi val a badar. No permeteu que la ignorància o el prejudici us faci marxar en el bàndol equivocat. Feu com fan els vells i savis tavernaris o els joves que avui n’agafen el relleu. I entre aquestes files joioses, alceu el vostre got per celebrar que encara no ens han pogut vèncer.

Casa Paco…i avall!

Fa uns anys van criticar Hugo Chaves com si s’acabés el món per una llei que restringia els noms que era possible imposar als nadons. Jo penso que va fer molt ben fet i que encara es va quedar curt. A Veneçuela havien perdut tots els papers i no quedava altre remei que la intervenció de l’autoritat. De fet, és una llàstima que un mandat tan assenyat encara no s’hagi copiat enlloc i que no s’estengui a camps on la urgència és encara de superior magnitud. Per exemple, en el nomenclàtor dels negocis d’hostaleria, on hi proliferen sense resistència els pitjors horrors.
És evident que no es pot obligar els taverners a inventar floritures il·lustrades quan els toca anomenar els seus establiments. Potser ni tan sols convingui. Però fins i tot un examen molt primari permet observar que cal alguna mena d’aturador per evitar els excessos més deplorables.

I no és pas demanar res de l’altre món. Hi ha solucions tan senzilles com la de la designació epònima que, sense convidar a grans lloances, mai emprenyen. Es planta el Casa Eladio o el Ca’n Pep de torn i tothom tan ample. Àdhuc es pot jugar una mica amb la fórmula sense exigir cabrioles: noms com La taverna del Miquel, El racó de’n Peris o El celler del camatort compleixen i eviten la riota. I si d’aquests bars no n’esperem la originalitat més insubornable, almenys traspuen una falta de pretensions i una confiança en una parròquia que no reclama funambulismes per deixar-s’hi caure que fins i tot m’inspira confiança.

També perquè de recursos de circumstància n’hi ha molts de més baixa estofa. Aquells que fan esment a la pròpia situació, per exemple. Difícilment hi pot haver res més pleonàstic que aquesta legió de bars “La cantonada”, “L’estació”, “El cruce”, “La parada”, “La plaça” o “El carrer”. Fan gairebé una mica de tristesa. Sempre que veig aquests noms penso en granges ensopides on hi preparen bikinis amb formatge de plàstic, les mestresses de casa baixen a jugar a les escurabutxaques, emeten els partits de la primera volta de la Champions amb el volum baix i mai hi passa res d’excitant. Per no parlar dels bars amb el nom del poble. O el Bar Granollers de Granollers o la Tasca Malgrat de Malgrat no són per fer-s’ho mirar? De debò que no hi havia cap idea, cap imatge, cap insinuació una mica més atrevida per seduir el personal?
Segurament sí, però encara hi ha coses pitjors. Perquè n’hi ha que directament només es poden explicar per un atac de feridura mental en el moment d’anar a fer els papers de la llicència. Si no és que es vol acollir la seu d’un partit neoludita o un aplec de música tecno, obrir un bar i clavar-li “El Polígono” ha de tenir origen en un episodi molt seriós d’emboirament de les facultats mentals.

Una altra tècnica dubtosa és l’apel•lació geogràfica. Pensareu que és una manera d’evocar accents exòtics, però com no es veuen gaires Tavernes Zanzíbar o Bars Tristan da Cunha (encara que al meu poble hi ha tot un Bar Mindanao i un Bar Martinika), cal deduir que es tracta d’una picada d’ull sentimental i mandrosa als propis orígens. I podria tenir defensa en els migrats casos on aquest esment propagui un cert prestigi sobre la oferta de tapes i platillos. Els d’un Bar Sacromonte o d’un Bar Triana, posem pel cas. Pero com la majoria són indrets principalment coneguts per haver passat gana i set, i molta, la cosa rarament s’aguanta.

Tot i amb això, encara ens trobem en un territori fronterer però dins de la ratlla. Ara bé, hi ha coses que ja no s’haurien d’acceptar. El nom i número de carrer, sense anar més lluny. Què collons és això de Balmes 211, Rambla 13 o Riera 5? Ja us ho dic jo: tractar d’imbècils els clients. Suposo que esperen que mossegui l’ham gent que surt del seu barri habitual per anar a comunions i ha de quedar en algun lloc fàcil i coses de l’estil, perquè si no, no s’explica. Ara, si tingués cap imperi sobre la qüestió, totes aquestes estratagemes tan maldestres, prohibides totes. Mentrestant, consola pensar que tothom amb una mica de senderi queda suficientment advertit del repertori previsible i matusser que us podeu trobar en un local així.

Però el quid del meu desfici, i l’indici irrefutable de la imbecil•lització rampant que ens ataca, és la moda dels cognoms extravagants de faiçó aproximadament anglosaxona. Aviam, si vols servir tapes i pregonar-ho, fes servir la pissarra de tota la puta vida, però no siguis tan animal de penjar un cartell on s’hi llegeixi “Ramonet Tapas Bar”. Perquè això tan nefast de “Tapas Bar”, així, com si ja no existís la sintaxi, recorda indefectiblement a aquells bars espanyols de Londres cap a on, malgrat tota la teva agònica resistència, algun company de feina enyoradís t’acabava arrossegant. Només per descobrir-hi que el gòlem de farina i oli que es va formant al fons de les seves fregidores és l’agent que desencadenarà l’apocalipsi. Aquí em sospito que deu passar el mateix, però no ho puc assegurar perquè mai hi he posat un peu. I tot i que la opinió que tinc dels meus conciutadans no sigui massa elevada, he de dir que els honora que no estigui sol en això de malfiar-me d’aquesta verola de bars que pretenen servir “drinks and fun”, ser un “food lounge” (hi ha potser triclinis en lloc de cadires?) o permetre “take away” els seus verins. Per més burro que sigui, quan el paisanatge local divisa aquestes indicacions, sospita automàticament que s’hi cou alguna maniobra per entabanar turistes i que és millor passar de llarg. N’he vist, amb sentiment de triomf però també una mica de commiseració, ensorrar-se’n més d’un d’aquests negocis amb ínfules internacionals que s’havien de menjar el món.

I és que els nostres, per ser francs, són països on s’hi viu força malament. Bruts i sòrdids en moltes ocasions, hi sovinteja la gent barruda i gregària, mancada de qualsevol polidesa. La fatxenderia impera pertot. La intel·ligència crítica viu sempre sota sospita. El nyap i el posar-hi més pa que formatge conformen el principal règim de vida. Hi manen dirigents, en gran percentatge, ignorants, facinerosos o ambdues coses a la vegada. El mal gust és una passió sòlida i amb enorme poder de difusió. Sí, és tot més aviat depriment, però encara hi queden uns últims residus de decència i capteniment tavernari per consolar-se.