La fira bufa del gin tònic

“Retiri ara mateix aquest cogombre del meu got o els meus homes cremaran el seu bar pollós i no faran presoners!”

M’agrada el gin tònic. És refrescant, digestiu, no embafa i se’n poden despatxar dos o tres sense perdre gaire la compostura. Es diria que la seva qualitat cristal•lina ens amara els sentits, que semblen afinar-se més que no pas enterbolir-se. I jo, que m’estimo els recargolaments, n’he de lloar la virtuosa simplicitat; la d’una combinació molt aconseguida amb els mínims elements possibles.
De gin tònics fins i tot me n’he pres a un dels seus casals més famosos però remots, un fet que indica la facultat que té de transportar-me. Ans no només físicament. Prendre’n un glop és trobar-se immediatament en companyia d’aquells britànics de la companyia d’Índies destinats a estacions colonials on s’hi han de combatre les febres palúdiques, de durs estanciers de les pampes de l’Uruguai, de desesperats agregats comercials -eufemisme típic pels espies- en ambaixades africanes; el còctel perfecte per a homes sense falses il·lusions, amb un sarcàstic sentit de l’humor i que encaixen bé la beguda. Com sortits de pel·lícules de John Houston i Jean Pierre Melville, que són les que més m’estimo.
El primer problema és que m’agradava ja fa deu anys, quan més aviat semblava un beuratge de mariners holandesos borratxos i d’angleses divorciades jugadores de bingo i te’l servien dubtant abans si trucar a alcohòlics anònims . I no és que sigui una d’aquestes persones geloses que reneguen de les coses que els entusiasmen si mai assoleixen l’èxit públic. A fi de comptes, parlem d’un clàssic i la seva temporal relegació era només un accident fins que tornés a ocupar el lloc de privilegi que naturalment li correspon. Però tot això que ara passa és d’una magnitud diferent.

Diguem de bestreta que crec moderadament en el comerç i en els avantatges de la competència, tristament desfigurada per aquest invent tan horrorós de la publicitat i per l’avidesa corporativa. Però la proliferació de mercaderies variades em resulta engrescadora i conseqüentment no trobo gens molest l’allau de noves ginebres que ens ha caigut al damunt d’un temps ençà. Jo n’he tastat unes quantes i no em pesa reconèixer que la Blackwood de les Shetlands, la Martin Miller o la Hendrick’s són aportacions inapel·lables als nostres cellers, encara que amb les Tanqueray, Bombay Sapphire o la nostrada Xoriguer de tota la vida ja passéssim molt bé. Tampoc blasmaria la profusió tònica que ha desfet l’antiga uniformitat: la Nordic Mist no em fa el pes i la Q és una enganyifa esnob, però la Fentimans o la Fever tree tenen tota la meva consideració. El problema segon i veritable , com tan sovint, és una abusiva sinècdoque i la nefasta idea que tot hagi de ser per a tothom, la igualació per la base, l’anguniosa caça de nous consumidors, tot aquest espantós argot comercial que domina el nostre món.
Perquè resulta que un moment inidentificat dels darrers anys vaig observar que quan demanaves un gin tònic ja no et miraven com una despulla amb samarreta i que no estaves sol en la comanda. És més, els cambrers semblaven adelerats de preparar-te’l amb un mica de gràcia i intenció. Fou un curt oasi. Poc després va sobrevenir, lentament al principi, imparable més tard, el desastre. Demanaves un gin tònic i rebies a canvi preguntes insolents: “Amb cogombre?” “ Perdoni, em sembla que no he sentit bé…” Però sí, sí havies sentit bé. I allà et veies, amb cara de gamarús, en bars improbables regentats per sobtats èmuls de la saga Adrià i envoltat de nenes de casa bona que rebaixaven els seus gin tònics de pega dolça com si fossin aigua mineral. I d’aleshores endavant, tot ha estat fer córrer per l’aigüera qualsevol idea de decència etílica i d’elegància tavernària. Vinga barmans fent el mec fregant-te gingebre en el got i vinga llaminadures i coses pitjors (algues, flors, formes que només reben nom en l’entomologia forense) surant entre els glaçons.

Ara, és clar, se’m podrà dir que amb aquestes idees tan tronades és impossible prosperar en cap disciplina, que si tots manifestéssim aquests escrúpols encara menjaríem sempre escudella barrejada i que el món hagués quedat parat. I no pas. Però sí que penso que hi ha algunes coses d’aquesta vida que han d’estar sostingudes per una continuada reverència, a les quals hom s’hi ha de poder adreçar amb el despreniment que permet la segura aplicació d’uns principis establerts i mai alterats a corre-cuita o al ritme que marqui la necessitat de vendre cada dia una moto nova. Sí, hi ha d’haver coses que no poden estar sota aquesta fèrula salvatge. Hi ha moments que no poden trontollar, que s’han de poder viure amb una confiança infantil en els gèneres. El moment de demanar un gin tònic -el moment d’acostar-se a la barra amb el tabard polsegós i la barba llarga o amb el Panamà rebregat i ulleres de tres males nits i demanar un “gin tònic- n’era un i ara ens l’han convertit, ens l’hem deixat convertir, en sotsobre i aprensió, en confusa matèria opinable, en una negociació on tot és relliscós.
I potser siguin minúcies en què no ens hi hauríem de fer mala sang. Però és sempre per minúcies i notes al marge que hom es faria apunyalar o apunyalaria sense pensar-s’hi dues vegades.