Sis malediccions definitives per una taverna

No, no, no l’obri! Aquí no hem demanat Heineken.

En aquest món no es pot ser melindrós. No només perquè viure en societat obligui a fer de més i de menys, sinó perquè la pròpia família i amics t’acaben veient com algú carregat de romanços, no de principis. Però d’aquests se n’ha de conservar algun. Per això, a una taverna se li pot perdonar la terrassa sorollosa, que et donin quatre cacauets rònecs o que tinguin vàters pixats. Però hi ha coses que no es poden sacrificar a cap preu. Són un topall insalvable. Una creu i ratlla definitiva marcada amb pintura permanent fins el dia del judici o del baixament de la persiana. Aquestes:

 1. Els homes vivíem al Paradís. Voltàvem amunt i avall al nostre lliure arbitri, recollíem allò que la terra generosa ens oferia, rostíem mamuts, ens explicàvem històries vora el foc i ens allitàvem amb la primera que se’ns acostava. Però un dia algú  va descobrir que si es bevia l’aigua que s’havia quedat estancada en els recipients dels grans de sègol o d’ordi, aquell líquid li proporcionava una sensació euforitzant i màgica que no podia obtenir de cap altra manera. Així que per a garantir-nos una provisió permanent de cereal vàrem decidir fer-nos sedentaris. Vàrem acceptar estructures socials jeràrquiques, obligacions laborals i limitacions a la nostra llibertat de moviment. La propietat privada i cabdillatges, castes superiors i processos d’acumulació de capital. El que fos per una producció assegurada. Durant mil·lennis ens hem empassat tota aquesta merda per una única raó que compensava de tantes renúncies. I ara tu, maleït desaprensiu, trepitjant la memòria de sacrifici de la humanitat sencera, quan et demano quines cerveses tens  goses respondre “només Heineken”. Si hi hagués un Déu t’hagués fulminat en aquest precís instant amb un llamp invisible i letal. Però com no n’hi ha, m’aixecaré mostrant tot el menyspreu que et tinc, sortiré d’aquest teu tuguri ronyós i faré com si mai haguéssiu existit ni l’un ni l’altre.

2.Hi ha una mena de genteta (sovint en bars on només tenen Heineken) que, malgrat ser-ho, es pensa que ser cambrer és deshonrós. No se’ls passa pel cap que donar de beure als assedegats, caliu als qui passen fred de cos o d’esperit, somnis, esperances i lleure als tristos o xerinola i gratificació als qui celebren és un tasca plena de dignitat i d’honor. Què dic! És un sacerdoci, un ungiment sagrat. Obrir una ampolla ho pot fer qualsevol pobre imbecil. Ser cambrer de debò és un crida per escollits, un do arcà i preciós. Però aquesta genteta no ho pot comprendre i et serveix amb una barreja de condescendència i ressentiment pròpia de generals tsaristes, donant a entendre que es troben a l’altra banda de la barra per un tràgic capitomba del destí i que aviat tornaran als escenaris de Broadway, als governs de repúbliques llatinoamericanes, a la direcció de multinacionals o a qualsevol de les altes responsabilitats de les quals vils conspiracions els han apartat momentàniament. La veritat és que se me’n refot la seva història de greuge. No me’ls tornaria  a creuar mai més enlloc que no fos al camp de l’honor, amb padrins i testimonis entre nosaltres.

3.Una decoració amb gust, uns llums acollidors, un toc de misteri ajuden. Però realment no m’importa si de la paret de l’establiment en pengen cartells electorals de Papa Doc, condecoracions de la Triple A, fotos d’Atatürk  o pòsters de la quinta del Buitre mentre no me’ls vulguin cobrar. Hi pot haver rares excepcions que ho justifiquin-acurades reproduccions d’una cort faraònica amb cambreres núbies cobertes només de joies daurades o coses d’aquest ordre i magnitud- però en aquest hemisferi i en l’altre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, amb taxes impositives escandinaves o no, en ciutats sota setge militar o entre deserts implacables, una mitjana no val més de 3 Euros i un cafè més d’1,50. Tota la resta és robatori.

4.Hi ha un moment de rendició i profunda tristesa. Un moment en què tot està perdut i en què només esperes que la funció –és una farsa- s’acabi de pressa. És aquell moment en què desert d’amics i de bé,  acotes el cap i admets que dels altaveus de la televisió del local en surt el Cuarenta Latino. Jo conec aquest desconhort: no són aquells sons i vídeos nefands el que et corfereix. És la barra, la impunitat, la llum del dia sota la que tot això passa. Però he vist un dia. Un dia sense recança ni por. Un dia amb bells escamots d’homes aïrats, columnes de foc, vidres trencats i crits d’agonia i pietat que ningú escolta. Oh, sí, he vist aquest dia i ha donat pau i alegria a la meva ànima trasbalsada.

5.L’experiència m’ha ensenyat a identificar dotzenes de signes d’extrema alarma abans d’entar a un local: noms, tipografies, llengües dels cartells, uniformes del servei, mena d’ofertes i coses així. Però només n’hi un que tingui poder paralitzant i que m’obligui a recular. Són els segells místics a la tomba submarina de Cthulhu, les tones de ciment sobre Txernòbil, els alls al llindar de la fonda transilvana, Gandalf al pont de Khazad-dûm: si no hi albiro una cadira, tamboret, barril de cervesa o qualsevol altre reposador viable, no passo. No és pas que sempre vulgui seure, ni de bon tros. Però ho trobo una declaració d’intencions prou eloqüent. El propietari –amb contades excepcions per raons d’espai o caràcter- no volia un bar, volia el patí de Guantánamo. I com no porto granota taronja, me’n vaig a un lloc on pugui seure o aspirar a fer-ho.

6.Ara imaginem un bar amb varietat d’acceptables begudes, cambrers diligents, encertat fil musical (o millor encara, silenci), aspecte bonic amb detalls d’estil, cadiram abundant i preus raonables. Qui podria resistir-s’hi? Aquest és el problema: una bona taverna també ha de guardar una mica el seu secret. Conec llocs que serien fantàstics si mai hagués pogut acostar-me a la barra sense les dificultats d’un tifosi a Heysel o no pensar que la cua dels lavabos és la frontera de Palestina. Ja sé que és una fatalitat injusta, com morir jove o patir un tsunami, però els bars massa plens són com bars arrasats per una catàstrofe. I no conec ningú que enguany se’n vagi  de vacances a Filipines.
Hi ha una variant igualment inhabilitant de l’anterior desastre. Que la taverna no estigui plena, però que la sovintegi una parròquia més odiosa que qualsevol massa. No sé, traficants d’òrgans, seguidors de Russian Red, afiliats de Ciutadans  i en general gent amb qui el contacte que t’agradaria tenir-hi és el de tancar el vagó del tren que els deporta.