Comparem mitologies

La idea d’una evocació escrita de les tavernes que han tingut alguna importància en la meva vida i en la de la gent que m’estimo, ja fos fugaç o permanent, entrevista o degustada a consciència, fa temps que la rumiava. De primer vaig pensar d’atorgar-li una categoria específica en el bloc matriu d’aquest projecte, perquè les tavernes que m’agraden són indefectiblement vestigis i persistències, espais lleugerament sostrets al temps i les seves mudances, llocs que es regeixen per lleis una mica diferents de les que imperen fora dels seus dominis.
Però l’entitat de la qüestió convidava a donar-li un marc propi i autònom que, finalment, ha cristal·litzat en la forma d’aquest recer que aquí us presento.
Així doncs aquest és un blog dedicat de manera exclusiva a la institució que, com va dir Gómez de la Serna, és la més digna i neta d’oligarquies que existeix.
Les tavernes són, en efecte, el refugi on hi troben casa els qui no en tenen o fan sentir com si s’hi fos als qui se’n escapen una estona. Donen sostre, caliu i amagatall. Predisposen a la conversa, a la confrontació amistosa de parers, a la promiscuïtat de les idees i dels cossos. Sadollen la set dels assedegats i conforten l’esperit dels tristos.
I, en resum, si hagués d’esmentar alguna de les poques coses solides, segures i ben acabades que ens hagi donat la civilització, la taverna aniria de les primeres.

De manera que per aquesta pàgina pretenc anar-hi fer desfilant aquells bars, pubs, abeuradors, tasques, cafès i chigres on hi hagi deixat un bocí de cor. No pretenc ésser dogmàtic: n’encabiré de tota mena, sense massa miraments, perquè en aquesta matèria sóc de mires amples. Ara bé, no hi espereu cafeteries asèptiques o neotavernes franquiciades, perquè també em prenc la qüestió tan seriosament com cal. La manera d’introduir-les tampoc seguirà cap patró. No en faré fitxes perquè tampoc sabria gaire bé com fer-les; de ben segur m’enredaré en detalls subalterns o en cròniques d’aspectes qui sap si purament marginals, en records capriciosos o episodis casuals…segons em vingui de grat, que d’això es tracta.

També he de recordar que l’última empenta al naixement d’aquest bloc van donar-la en Jesús i la Maria;, i és la iniciativa d’aquesta darrera de fer un diccionari afectiu de la llengua catalana la que m’ha inspirat una certa idea participativa: m’agradaria que el catau dels tavernaris rebés periòdiques col·laboracions dels amics i companys blocaires a qui convidi a beure per aquí.

Un darrer esclariment va dedicat a explicar la manera de classificar les entrades. He creat unes categories que fatalment s’hauran d’anar eixamplant: De raval i callissot per aquelles velles tavernes de barri més autèntiques i decrèpites que sospiteu que qualsevol dia desapareixeran, Dins l’ombra per aquelles que ja han creuat aquest llindar i només viuen en la memòria dels qui les van sovintejar, Secretes per aquelles que es troben en indrets recòndits i tenen un tarannà deliciós i excèntric, Senyorívoles per aquelles clàssiques i distingides, on cal anar-hi abillat com un dandi a prendre-hi fins aperitius, Llegendàries per les que són ja un mite viu de la comunitat on rendeixen els seus serveis, De tinta per les tavernes a on només pot accedir-se mitjançant les pàgines d’algun llibre o les notes d’una cançó. A més a més, he creat els apartats De res tavernaria per les reflexions genèriques, Sònsonies per les cançons de o sobre tavernes, Fragments per totes aquelles cites o paràgrafs que mereixi la pena recollir i Biblioteca per parlar d’altres blocs, de llibres o de documentals que comparteixin la nostra afecció.
Això és tot. Comencem doncs.
Salut i llarga vida!