La cafeteria em desvetlla suspicàcies i prejudicis que crec justificats. En certa manera, ha estat un depredador dels vells cafès, una cosa més reposada i perenne que no a la lleugera George Steiner va qualificar com una de les institucions que han construït Europa. Als nostres països, a més a més, va associada a la sortida de la postguerra, als anys d’estabilització del franquisme i al seu maquillatge de modernitat. Una modernitat d’enganyifa que es traduí en el canvi de la fusta per la fòrmica, de la mesura justa i amorosa pel torrefacte, de la safata de metall per la de plàstic, del llum acollidor pel fluorescent. Fet i fet, un simulacre fallit, una xicoira aigualida. Nasqué com la promesa d’una existència neta, oberta i airejada, un signe de l’optimisme sense teranyines que escombraria els residus d’un món caduc, però esdevingué un lloc sovint depriment, d’envelliment prematur, una mica greixós i d’un servei ensopit i vençut que semblava complir alguna mena de condemna. Dir cafè sona encara a literatura, dir cafeteria a estació d’autobusos grisos i atonia sense redempció. El cafè és un encís de capital misteriosa, la cafeteria un extrarradi junkie. El cafè té gust d’orient i de croissant de mantega, la cafeteria d’anís barat i brioixeria industrial. Anar al cafè és anar al Frauenhuber, al Garibaldi, a l’A Brasileria, anar a la cafeteria es deixar-se arrossegar a l’atzucac on hi han obert un Starbuck’s.
Però a vegades resistir és vèncer, i quan la seva odiosa hegemonia va començar a trontollar –la de les autèntiques cafeteries, no la de les seves metàstasi en forma de franquícia global- sota el metacrilat i els miralls esgrogueïts alguna cosa lleugerament diferent va començar a revelar-se. A còpia d’anys i de presència fidel, part d’aquells locals havien adquirit quelcom semblant a la personalitat. El vernís de la vida els havia fet vulnerables, anacrònics, una mica heroics en la seva impermeabilitat al canvi. Ja no eren l’espècie invasora, sinó la resistent. Evocaven. Potser res massa gloriós, però sí una mica de calidesa de barri, d’entranyable desfasament, de barat esbarjo de classe popular: el refugi improvisat del passavolant, la parada per prendre alè del representant, la cosa a mà per qui es creua amb un amic amb qui fa temps que no parlava. L’indret que inaugurat amb altes pretensions s’ha quedat un pas enrera. L’aparador de marques en declivi, de logotips vetusts, d’il·lusions que han passat.
Els continguts per l’elegia estaven servits. I aquest formidables conservadors que poden ser els anglesos, amb el seu olfacte afinat per allò que és bonic i graciós de recordar, en prengueren nota i es posaren a la feina. Classic Cafes – The Very Best of London’s Vintage Formica Caffs és el projecte de llibre-web-incursió psicogeogràfica en l’univers d’aquests locals en extinció. Un flux on es penetra i del qual costa escapar-se. Una carícia que barreja nostàlgia i situacionisme, reivindicació i franquesa en dosis molt acurades. De les seccions de capçalera als enllaços, una de les millors propostes que hagi tastat a la xarxa.
Una perla sota les runes, una reconciliació definitiva.
El catau dels tavernaris 