Posi’m una cervesa, si us plau (o cinc succedanis impossibles)

El recordava millor, aquest cafè…

Hi ha un moment tràgic en la vida de tot home i tant se val que el motiu siguin els antibiòtics, els excessos de la nit anterior o unes vacances a un emirat àrab. Aquell primer cop que et veus davant el cambrer amb la noció estranya i absurda de no poder demanar una beguda alcohòlica tot et trontolla.  Després acostumes a mussitar la primera insensatesa que et creua pel cap i hi ha moltes butlletes per acabar amb una Fanta de taronja sobre la taula. I no. Cal tenir recursos, haver preparat respostes per l’inevitable. He reflexionat sobre les possibilitats i he arribat a una conclusió. Potser algú la trobi d’utilitat.

Opció 1: Llet freda. Especialment perquè la llet calenta, i més si porta sucre, és un purgant. A més, té l’avantatge de descol·locar una mica al servei, que sempre t’acostuma a demanar confirmació –“Ha dit freda?”- i oferir així una petita compensació al teu propi desconcert. Però realment és una solució qüestionable. Encara que te la cobren com si l’haguessin anat a munyir a Suïssa, la llet de bar rarament val la pena i és possible que t’impulsi a acompanyar-la d’alguna pasta que no et farà cap profit.
Nota succedània: 4/10

Opció 2: Infusions.  Te o cafè, per ser exactes. Si demanes un poliol o una camamilla no et convé estar als bars, sinó a la llar d’avis. Però no sóc gaire cafeter i menys d’aquesta mena de ganga enganxifosa amb el nom de torrefacte que fan passar aquí per cafè. Tot i que ben mirat, encara millor que els asèptics tes de bossa que coneixen Sri Lanka només d’oïdes i que amb certesa trobaràs. Mal remei pels qui tenim fam i set de justícia. És a dir, d’una birra o d’un Gin Smash.
Nota succedània: 3/10

Opció 3: Cervesa sense alcohol. Sempre s’acostuma a centrar el debat en si està millor o pitjor aconseguida. I la veritat és que n’hi ha algunes que fan peça. Però la cervesa sense alcohol no va d’això. És un presagi funest de decrepitud i fi de totes les coses bones i sense mesura que permet la joventut. De fet, no conec ningú que prengui cervesa sense alcohol perquè sigui bona, sinó perquè ho ha manat el metge. Surts a airejar-te una mica i acabes assegut amb un negre herald del teu futur a la taula. Millor quedar-se a casa aspirant eucaliptus.
Nota succedània: 4/10

 Opció 4: Refrescs. M’agrada imaginar que en un principi els refrescs van ser maceracions d’arrels i herbes de secreta recepta, infusions de nou de cola o d’escorça de quina preparades per metges nòmades, potser amb intenció d’alleujar alguna misteriosa febre o humor biliós. El temps, en qualsevol cas, és subjuntiu imperfet. Si en les pocions ensucrades que avui reben el nom de refresc trobeu mai un rastre de tot això, aviseu-me.
Nota succedània: 1/10

Opció 5: Res, gràcies. Una ascesi ferma i esforçada potser sigui el més coherent amb la situació que t’ha portat a aquesta insostenible abstèmia. Però els amos de bars no tenen per costum pagar lloguers, personal i contribucions perquè tu puguis anar a llegir el diari a cobert i de franc. I com és comprensible, et miren malament quan ho dius i els més atrevits fins i tot és possible que et facin saber què n’opinen del teu ascetisme. Remei incòmode i potencialment perillós.
Nota succedània: 2/10

Opció 6: Deixar-te de romanços. Les excuses que t’has posat per no demanar-te la cervesa que de debò et ve de gust són una guatlla i ho saps. Com en alguna mena de llei alquímica de semblants, les basques etíliques passen amb allò que les ha provocat. La interferència dels antibiòtics amb l’alcohol és una corranda que es degué inventar algú de l’Exèrcit de Salvació, però no la ciència.  I si has caigut per error en un emirat àrab, en aquest bar no hi fas res. El que et toca és empescar-te la manera de fugir-ne. Au, corre!
Nota succedània: no aplica

Read Full Post »

Palinòdia de la fòrmica

La cafeteria em desvetlla suspicàcies i prejudicis que crec justificats. En certa manera, ha estat un depredador dels vells cafès, una cosa més reposada i perenne que no a la lleugera George Steiner va qualificar com una de les institucions que han construït Europa. Als nostres països, a més a més, va associada a la sortida de la postguerra, als anys d’estabilització del franquisme i al seu maquillatge de modernitat. Una modernitat d’enganyifa que es traduí en el canvi de la fusta per la fòrmica, de la mesura justa i amorosa pel torrefacte, de la safata de metall per la de plàstic, del llum acollidor pel fluorescent. Fet i fet, un simulacre fallit, una xicoira aigualida. Nasqué com la promesa d’una existència neta, oberta i airejada, un signe de l’optimisme sense teranyines que escombraria els residus d’un món caduc, però esdevingué un lloc sovint depriment, d’envelliment prematur, una mica greixós i d’un servei ensopit i vençut que semblava complir alguna mena de condemna. Dir cafè sona encara a literatura, dir cafeteria a estació d’autobusos grisos i atonia sense redempció. El cafè és un encís de capital misteriosa, la cafeteria un extrarradi junkie. El cafè té gust d’orient i de croissant de mantega, la cafeteria d’anís barat i brioixeria industrial. Anar al cafè és anar al Frauenhuber, al Garibaldi, a l’A Brasileria, anar a la cafeteria es deixar-se arrossegar a l’atzucac on hi han obert un Starbuck’s.

Però a vegades resistir és vèncer, i quan la seva odiosa hegemonia va començar a trontollar –la de les autèntiques cafeteries, no la de les seves metàstasi en forma de franquícia global- sota el metacrilat i els miralls esgrogueïts alguna cosa lleugerament diferent va començar a revelar-se. A còpia d’anys i de presència fidel, part d’aquells locals havien adquirit quelcom semblant a la personalitat. El vernís de la vida els havia fet vulnerables, anacrònics, una mica heroics en la seva impermeabilitat al canvi. Ja no eren l’espècie invasora, sinó la resistent. Evocaven. Potser res massa gloriós, però sí una mica de calidesa de barri, d’entranyable desfasament, de barat esbarjo de classe popular: el refugi improvisat del passavolant, la parada per prendre alè del representant, la cosa a mà per qui es creua amb un amic amb qui fa temps que no parlava. L’indret que inaugurat amb altes pretensions s’ha quedat un pas enrera. L’aparador de marques en declivi, de logotips vetusts, d’il·lusions que han passat.

Els continguts per l’elegia estaven servits. I aquest formidables conservadors que poden ser els anglesos, amb el seu olfacte afinat per allò que és bonic i graciós de recordar, en prengueren nota i es posaren a la feina. Classic Cafes – The Very Best of London’s Vintage Formica Caffs és el projecte de llibre-web-incursió psicogeogràfica en l’univers d’aquests locals en extinció. Un flux on es penetra i del qual costa escapar-se. Una carícia que barreja nostàlgia i situacionisme, reivindicació i franquesa en dosis molt acurades. De les seccions de capçalera als enllaços, una de les millors propostes que hagi tastat a la xarxa.
Una perla sota les runes, una reconciliació definitiva.

Read Full Post »