Freqüentar les tavernes, estimar-les fins i tot, convertir-les en certs casos en consolats de la pròpia casa, comporta també acceptar que, com totes les coses d’aquesta vida, es troben sotmeses al canvi i a la caducitat. Perquè llevat de comptats casos que desafien aquesta llei, i encara així no escapen a subtils mudances, la salut d’aquests microuniversos és delicada i està sota l’imperi de l’eventualitat, de les dificultats administratives i econòmiques, dels humors dels propietaris, de dissortats canvis de mans, de girs d’orientació que les desnaturalitzen fatalment o, simplement, de l’esgotament i l’extinció.
Així, en l’existència de tot conreador de la nostra afició s’hi acumulen, sense esmena possible, un petit o gran nombre comiats tavernaris: rera nostre es passen panys que només la memòria podrà reobrir i queden enrera llocs que algun dia ens fingirem que mai deixarien de servir-nos de refugi. I cal aprendre a sobreposar-se’n.
Altres vegades, però, són elles qui ens perden i nosaltres qui ens transformem. Lligades a un temps, unes amistats i unes peripècies concretes, quan tot això entra en descomposició també ho fan els motius o les possibilitats d’anar-hi. Allà queden, i es va esforçar-se a retornar-hi. Per nosaltres el seu llindar ha quedat barrat per sempre, infranquejable com si no existís o només possible de creuar a condició d’entrar en un regne fantasma.
Jo guardo el nom i el record d’un ja gruixut plec de tavernes difuntes. Algunes només adquireixen importància en la pròpia història personal i altres el tenen també en la comunitària: aquelles l’absència o esgarriament de les quals han empobrit la vida de tot un barri, d’una ciutat o d’un país sencer.
Hi ha, però, una categoria especialment feridora dins aquest gènere de melangies. És aquella que sentim per les tavernes que mai ens acolliren. Aquells indrets que per una o altre raó anàrem ajornant visitar, sempre convençuts que arribaria la nostra hora i que un dia descobrirem que ja no coneixeríem. És llavors que sentim la queixalada de la pitjor malenconia: la de les coses que se’ns havien promès i que mai posseirem, la nostàlgia d’unes potències que se’ns ’han negat i que van a parar a aquelles golfes tristes de les coses que no foren.
D’aquestes, jo en guardo un grapadet. Però sempre penso molt especialment en una: House of Ming. Des del primer instant d’estar-me a Madrid, em va seduir aquell casalot atrotinat al peu de la Castellana amb aspecte de tuguri xinès de barri mal afamat. Sempre que hi passava concebia plans d’anar-hi, sense saber exactament si m’hi trobaria només un restaurant asiàtic una mica més tronat de l’habitual o, com realment passava i només intuïa, quelcom més enllà. Però quan finalment vaig reunir l’esma per acostar-m’hi, fora de les hores inadients o circumstàncies transitòries que fins aleshores m’’hi havien fet atansar, vaig descobrir que era massa tard.
I els meus afanys d’escatir el misteri només van ajudar a empitjorar la meva culpabilitat. Perquè House of Ming resultava ser el gran temple tiki de la vila, el veritable pioner del pastitx polinesi a Madrid i, a més a més, el dipositari d’una misteriosa història d’autogestió a la xinesa. Així que perdre’l suposava alhora perdre el representant més distingit del precari ecosistema dels nostres bars hawaians; uns negocis pel quals, malgrat alguns abusos i prostitucions, sento una retuda dèria.
La crònica dels seus tresors pretèrits i de la seva fatal claudicació (vora dos anys després no s’ha observat cap moviment esperançador) la podeu trobar a l’esclaridor blog de Mr.Ivan i Lady Eve, Bastardo Saffrin, convenientment matisada pel Sr.Castaway, que fou qui esbombà la nova i feu les ulteriors investigacions.
De segur que vosaltres també podeu afegir versos a aquest plany. Si fes falta dir-ho, us hi convido de tot cor.
La House of Ming està al Paseo de la Castellana, 74. Madrid. Tossudament tancada, ha quedat clar.
El catau dels tavernaris 