Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llegendàries’ Category

Opeter

El Peter, com fa més de cinquanta anys que porten coneixent-lo els seus habituals, és l’indret de la reconciliació, de la retrobada, de l’amistat desinteressada, de l’acollida sense contrapartida. Es aquell cafè de llegenda que rep els forasters com si els hagués estat esperant durant molt de temps i on aventurers dispersats pels mars s’abracen després d’anys d’absència. És el refugi imaginari sovintejat per vells arponers i ensumadors de tresors sortits d’una pàgina de Stevenson o de Melville, empedreïts evocadors de portents, al•lucinats albiradors de monstres i tempestes perfectes. I no importa tant que ho sigui sempre i en tots els extrems, sinó que contra la probabilitat i l’esperit del temps el Peter ho sigui molt sovint.

El Café Sport, des dels quals finestrals el 15 de febrer de 1986 si veieren batre onades de vint metres mentre les frontisses de llur porta garranyigaven per vents de 250 quilòmetres per hora, ha estat la miraculosa recompensa a jornades de tempesta pels navegants de l’Atlàntic. Perquè la família Azevedo ha tingut el poder de crear la il•lusió que el món pogués éssser així: exposar-se a perills, sotmetre’s als atzars de la natura, viure la plenitud i l’angoixa de la vida, però tenir sempre un port on tornar, un amarratge segur, aliè a les insídies, fet de franquesa i calor humà, de solidaritat i generositat. El lloc capaç d’infondre aquella seguretat sense objecte que Gómez de la Serna considerava el millor do dels cafès i la màxima aspiració per a l’existència.

I aquesta sensació de familiaritat inesgotable pot tenir dos orígens antagònics. O bé procedeix d’una rígida tradició que no cedeix a les vel•leïtats del temps i de les modes o bé es deu a una gran promiscuïtat, a un ambient sempre receptiu, absorbent i llest per adaptar-se.
L’Sport els conjumina tots dos amb admirable habilitat. És permeable a les aportacions i suggestions dels seus clients, però també està a les Açores, on les urgències de la modernitat es viuen d’un mode distint, es compassen a un ritme altre. En el Peter, a més de les banderes de salvament de diverses marines del món, de les postals de Nadal de capitans de vells remolcadors holandesos, dels ullals de balena esculpits, hi ha un taulell de notes que pengen els viatgers per altres que les passaran a recollir tard o d’hora: salutacions, noticies, ofertes, bones noves… N’hi ha que tenen un o dos anys d’antiguitat, però a ningú se li acudeix desenganxar-les. La caducitat sota aquest sostre triga més en arribar, l’amistat concedeix més llargues pròrrogues.
Un altre exemple: la beguda predilecta del Peter no és el cafè, ans el Gin Tonic. No era comú a Horta abans de l’arribada dels anglesos allistats a les naus de pesca de principis de segle. L’Sport va començar a servir-lo a aquells mariners que es distreien davant els escaquers en les setmanes de mal oratge. Amb els anys, el Gin Tonic del Peter ha esdevingut un emblema. Es tot un símbol d’aquesta taverna: assumir sense sospites quelcom estrany i tractar-ho amb tant d’amor i deferència com per tornar-ho transformat en un senyal d’identitat propi. Avui, vuitanta anys després, i malgrat que en una vesprada fantasmagòrica a la platja de Castelo Branco el senyor José, veterà pilot jubilat que havia tornat a l’illa, se’ns queixés que era un combinat amb “muito tonico e pouco gin”, segueixen servint un Gin Tonic amb fama a ambdues bandes de l’oceà.

De fet, el mateix nom de Peter té una arrel reveladora i entranyable. Durant la Segona Guerra Mundial, el H.M.S Lusitania II va quedar-se ancorat a Faial per servir com a centre de comunicacions de les forces aliades, i en José Azevedo, fill del primer amo del Sport, feia a bord algunes feinetes pels britànics. Amb el cap d’intendència va acabar travant-hi amistat, i aquest, com sentia enyorança del seu fill absent, va començar a cridar-lo pel nom d’aquell, Peter, amb el pretext de fingir-se tenir així més a prop el seu plançó. El nom aviat fou adoptat per tots els veïns, fins al punt que poc després es va imposar també pel local que a força de petites anècdotes anava sedimentat la seva llegenda.

En vindrien moltes d’altres, de la possible presència d’espies entre la parròquia a la tasca de’n José « Peter », el mateix vellet que una mica abans de la seva mort encara vàrem arribar a veure baixar algunes tardes a saludar els clients més fidels, com a mitjancer entre els iots i les autoritats marítimes. Perquè quan aquests nous navegants començaren a arribar-hi en encetar-se els anys seixanta, i parlem dels grans noms de la marina internacional, el Peter ja s’havia convertit en molt més que un cafè: estació meteorològica, estafeta de correus, museu balener, fonda, aprovisionador de vitualles, club recreatiu. Però en els nostres dies, a més a més d’aquestes coses i d’un pròsper negoci i motor de gairebé totes les activitats de lleure d’Horta, el Peter és, per damunt de tot, una excusa per fruir de l’abundància de la vida.
Fins i tot, o potser especialment per això, en un confí de la Terra.

Peter Café Sport. Rua José Azevedo 9. Horta -Faial

Read Full Post »

centric11

Crec veure un clar sentit a encetar aquesta percaça amb el Cèntric, com la fixació d’un valor intermedi que ajudi a ordenar la resta de notes de l’escala. Perquè el Cèntric no deu ser la més enlluernadora, elegant, confortable o fantàstica de les tavernes, però ho és força raonablement, hom pot passar-hi a gust llargues estones i hi ha un cambrer d’aquells de tota la vida a qui és possible demanar “una mitjana i un tallat, si us plau” sense que posi cara d’haver-li parlat en marcià. I és, segons he pogut comprovar recentment, i la immutabilitat no ha estat un dels seus menors encisos, un indret prou proper a punts neuràlgics de la ciutat per a servir de còmode punt de trobada amb grups d’amics de totes bandes sense que això signifiqui batre’s per una cadira amb hordes de turistes, i els seus preus sempre han deixat allargar les vetllades sense malmetre les economies més precàries. I això, quan el sovintejàvem i érem estudiants o, una mica després, ja retornat de Londres, cobradors del nostres primers i neulits sous, tenia una indubtable importància.

El recordo, per damunt de tot, com un lloc d’una clientela deliciosament heterogènia: no l’acaparaven els universitaris, els joves professionals, els visitants, els clients de l’hostal contigu, els típics perdularis del barri o els coneguts de sempre: hi havia una mica de tot i la gent tant hi anava a passar la tarda sencera com a fer-hi un ràpid glop abans de seguir amb els seus quefers.
Però el fet de començar aquesta pàgina parlant-ne ja haurà fet sospitar que nosaltres érem més aviat de la primera facció. I és que sense una raó especial, gairebé per inèrcia, el Cèntric va esdevenir el meu darrer bar favorit abans de deixar Barcelona.

Hi ha hagut tostemps, però, una condició: en el seu petit reducte hi ha només quatre o cinc taules. Totes petites i amb cadires desmarxades que només permeten l’aplec íntim de dues o tres persones a tot estirar. I després hi ha el seu epicentre, el senat del Cèntric, la veritable raó d’anar-hi: un fabulós sofà d’escai vermell de forma corba i encarat al gran finestral que dóna al carrer. Ocupar-lo fa la diferència i infon en els privilegiats que s’hi asseuen la sensació de presidir el local, de tenir-hi la tertúlia justa, de lliscar per una Barcelona ucrònica que tant podria ser de finals del vuit-cents com de finals del nou-cents.
Però finisecular en resumits comptes. I es que quan al Raval hi cau la fosca i s’encenen els pàl·lids fanals del carrer i els llums somorts del local ressalten els tons rogencs i els acabats de fusta d’aquest vell celler, una dolça insinuació de bohèmia i crepuscle s’ensenyoreix de l’ambient. A mi m’agradava comentar als qui m’hi acompanyaven per primera vegada que es tractava d’una atmosfera simbolista, en cas que hagués existit un simbolisme barceloní.

En aquesta impressió hi deu tenir una influència gens menyspreable la seva decoració un xic folklòrica i rústega, les lleixes una mica atapeïdes d’antics licors descolorits i un cert estil de fonda popular catalana més deutor d’una estètica de la Renaixença que de l’estilitzat modernisme.

Més endavant vaig descobrir que tot plegat tenia la seva raó de ser, i que el Cèntric no era cap troballa de darrera hora: el blasó arcaïtzant de la porta que assenyala el 1862 com a data d’inauguració és estrictament fidedigne. Parlem d’un hostal familiar que va ser un dels primers, sinó el primer de la vila, a ser reconegut per un nom comercial, i que d’ençà ha passat de generació en generació sense solució de continuïtat. Fins i tot, segons em van explicar una vegada i tal i com el seu web informa, compta amb la seva pròpia microhistòria literària, car apareix en algun paper de Josep Pla, mentre que Roberto Bolaño n’era parroquià habitual i hi passava l’estona jugant a les cartes en la seva etapa barcelonina.

Però, i segurament aquesta sigui una de les claus de l’atracció que sento per aquesta taverna, mai els seus responsables ha cedit a la temptació de fer ostentació d’aquestes credencials, de vantar-se’n i abandonar la seva fina, gairebé gosaria dir humil, discreció de veritables taverners.

Cafè-Bar Cèntric. Cantonada de Ramelleres amb Tallers

Read Full Post »