1.La vida de cadascú té la seva melodia, la continuïtat sonora que ens la fa identificable com a pròpia i que els altres arriben a reconèixer amb facilitat (que a vegades sembli composta per dodecafonistes són figues d’un altre paner) . I després hi les línies de baix, múltiples, sovint poc perceptibles i si es vol no imprescindibles, però que donen densitat a la música i solidesa a la seva arquitectura.
Passa tanmateix que alguns d’aquests ritmes estigis no es detecten fins que ja no hi són. I en som tan poc conscients que triguem en descobrir-na l’absència.
Com és natural, l’esquema es pot aplicar també a la vida tavernària.
2. Feia ja mesos que rodava per Madrid quan em vaig adonar que les noves viles que m’estatjaven no coneixien una institució hostalera que, en canvi, era part del paisatge més quotidià de Barcelona i del seu extraradi. De fet, l’estranyesa dels amics interrogats sobre la qüestió ajudava a percebre millor la seva originalitat, tan inadvertida mentre hom la podia trobar a cada cantonada.
Vet-ho aquí que el Frankfurt era un fet diferencial i un pel qual no crec que ningú hagués apostat mai.
3.En un primer moment, encara confiat de descobrir-ne un circuit secret, els companys més desperts que escoltaven la descripció concloïen que els parlava d’una “cervecería alemana”. D’entrada podia ser una solució satisfactòria: un local on s’hi servien especialitats teutòniques -amb primacia de les salsitxes- i on s’hi podien tastar cerveses d’importació; tot enmig d’una decoració de vagues accents bàvars.
Però l’excepcionalitat que a Madrid representen aquests restaurants, a vegades parats amb certes ínfules, on hom té tendència a entaular-s’hi i que completen la seva oferta amb plats més elaborats que la botifarra dins un llonguet, només coincideix de manera superficial amb la naturalesa dels seus homòlegs catalans. Perquè acceptant una certa amplitud de tipologies, el nostre Frankfurt-bar prototípic ha proliferat per arreu amb la desimboltura dels cargols després d’un aiguat (sense escarrassar-m’hi gens, al meu poble en puc recordar una dotzena, potser més que de farmàcies), acostuma a reduir-se a una barra amb tamborets, està folrat de fusta i guarniments de difós aspecte germànic i s’hi preparen de forma bastant invariable només entrepans. A més a més, la cervesa que s’hi dóna és Estrella, amb escasses concessions a marques més sofisticades.
I per damunt de tot adduiria la sensació d’opció corrent i assequible que suposava anar-hi: el frankfurt era la fàcil avinentesa pels adolescents barcelonins anteriors al kebab, necessitats d’alguna provisió mínimament sòlida abans d’embocar-se tot l’alcohol que estigués a l’abast de les magres pagues dels fills de treballadors o bé el sopar improvisat amb què els pares es perdonaven algun descuit o mandra a l’hora de proporcionar àpats més casolans. Si no s’hi anava més era per consideració a la salut més que no pas a la butxaca, i era aquella mesurada naturalitat de bocí de vida regular allò que ara me’ls fa recordar amb una nostàlgia continguda i gens inflada.
4. He dit especialitats alemanyes amb massa alegria. Perquè és probable que el reclam primitiu fos precisament el frankfurt, acompanyat d’altres fixes a la carta com els bratwursts, la cerveles o els bockwursts. Després s’hi anaren incorporant altres salsitxes amb filiacions una mica sospitoses com el krakoski, un pretès xoriço polonès, les hongareses –ben adobades de pebre roig- o les tiroleses, salsitxes d’herbes de llunyà ascendent austríac. Una oferta que contribuïa molt a ressaltar l’ atmosfera de Mitteleuropa de pega que és part indestriable de l’ encant d’aquests indrets. Però el tret que millor en demostra l’arrelament i potser la clau del seu èxit és la manera amb què aprofitaren el gust ja antic dels catalans per les carns embotides, de manera que hom s’hi pot cruspir també un blanc i negre o una botifarra de perol sense perdre la fantasia de trobar-se en una barra de Nürnberg i no davant la caserna del Bruc o la Rambla de Sabadell. O sigui, un negoci “glocal” avant la lettre.
5. “És l’estupor que porta a la filosofia”, ens havia avisat el gran Juli Climent, un professor que cridat a superiors lluïments havia preferit deixar la seva petjada entre els plançons malcarats de la perifèria barcelonina. I és del cert que fou l’ estranya especificitat del Frankfurt allò que em dugué a interessar-me pels seus orígens.
Val a dir que comptava amb dues dades: la primera, segons les fonts, que la cosa havia engegat abans, però havia assolit el seu esplendor a mitjan dècada dels vuitanta. La segona, que el seu àmbit d’expansió es limita a Barcelona i les comarques veïnes, amb una concentració clara a les ciutats industrials del Vallès, i amb una aïllada rèplica a la conurbació tarragonina. I a mesura que ens allunyem del cap i casal, la seva freqüència disminueix fins a tornar-se anecdòtica en els llindars provincials. També mereixia atenció la gran unitat fenomenològica: fora d’alguns magres particularismes com l´ús gairebé ritual del Viandox a Terrassa, els menús de tots aquests bars semblaven copiar-se uns als altres i evolucionar a l’ensems.
La meva hipòtesi consistia en deduir que els Frankfurts eren la pensada enginyosa d’alguns emigrants retornats d’Alemanya i que davant l’èxit incontestable de tot plegat havia estat reproduït per uns altres, seguint un patró de retorn no massa divers d’aquell pel qual havien fet via anys abans. La realitat, no obstant això, era més prosaica, encara que més coherent amb la tradició d’empresaris decidits i espavilats del país. I el kitsch alemany tenia una explicació menys capciosa: era el destil·lat de qui s’hi inspirava de lluny, potser sense haver-hi posat mai un peu.
En aquesta mena de fabricacions penso que també hi hem tingut un (in)discutible talent.
6. De visita a ca’ls pares, vaig a buscar una mica de gresca nocturna. A la travessera del carrer Llobateres amb el carrer Major em trobo un antic company d’institut que fa anys que no veia. Intercanviem unes cortesies i, de seguit, em deixa anar, amb to afectat de disculpa “Em trobes de casualitat. Ja no surto mai per Rubí. Avui perquè tenia un aniversari…”
Sé què em vol dir. Vol que sàpiga que no ha fracassat, que ha sortit del cercle, que no s’ha quedat estancat en aquest clot de poble. Que ara baixa per Barcelona, potser que se n’hi ha anat a viure i que sopa en restaurants polits amb amics il·lustrats i no amb la colla de brètols que ens envoltaven en les nits de jovenesa.
Però encara que el comprenc, no puc inhibir un rampell de mala bava. Perquè potser sí que aquella ciutat d’allau on vàrem créixer no era la més bonica i és ben cert que tots teníem somnis i fites que no passaven justament per deixar-nos-hi la vida sencera, cremant nits tèrboles en cataus clandestins. I de ben segur que ens mancaven moltes coses. Però una que mai ens havia faltat era un xic d’orgull desafiant, un carteniment que mai ens hagués permès rebaixar-nos a aquests gemecs de pepa. Li vull respondre moltes coses. Aquestes que acabo d’amollar, per exemple. Però només li dic: “Jo acabo de fotre’m un frankfurt amb els de sempre.” En aquell moment no se m’acut millor recurs per expressar-li que a diferència seva, jo, com deia Álvaro de Campos, “no em penedeixo de qui antany vaig ser, perquè encara el sóc.”
El catau dels tavernaris 