El Green’s, amb la façana en blau i el seu cartell de “Good Guinness, Great Music” Foto de Kurt Bravender a flickr.
El Pub. La Public House. La teach tábhairne dels vells gaelòfons. Heus ací una cosa plena i enllestida en aquest món imperfecte. Els irlandesos, a banda de la seva gent, que per centenars de milers roda per aquest món sense haver apaivagat la nostàlgia pel propi país, han exportat amb èxit poques coses, però totes incontrovertiblement reeixides: el seu humor sorneguer i bonhomiós, la seva música que ha fructificat en tantes altres i els seus santuaris civils, les seves “cases de beure” com les anomenen també en irlandès. Perquè no s’ha d’oblidar aquesta condició: en un país on la dominació forana i la influència clerical han tingut un pes tan aclaparador, el pub ha sigut i és el parlament, el senat, el síndic de greuges, el mercat, la universitat, el pati d’esbarjo i l’indret d’intercanvi per excel·lència, i gairebé gosaria dir que únic, de la vida laica, de la vida profana, de la vida popular; de la vida de tots i de ningú. No crec que hi hagi cap altra mena de taverna en el món on s’hi percebi de manera tan eloqüent la confiança d’haver bastit un refugi per a la sociabilitat. Un lloc construït i refinat al llarg del temps per a trobar-s’hi no ja com a casa, sinó millor que a casa: intimitat sense tuf de resclosit, concòrdia sense promiscuïtat invasiva, assossec sense ensopiment.
Deia que els irlandesos han exportat les seves tavernes, però és només una il·lusió amb què ens conhortem els seus incondicionals. N’han exportat un succedani, una imatge, a vegades sorprenentment aconseguida, però inevitablement amputada. No ja perquè la seva cervesa viatgi malament i s’hagi d’adulterar per creuar l’oceà, sinó perquè el seu veritable ambient, el seu craic –aquest mot que com el duende o les saudades es resisteix a la traducció, però que significa una determinada predisposició a passar-ho bé i sentir-se a gust- és impossible de reproduir. Caldrien moltes coses, un clima, una atmosfera, una història, una companyia, una atenció curosa però instintiva, una familiaritat, un tarannà i un significat que per sort o per desgràcia no es poden franquiciar.
D’acord, estem lliscant pels dominis de l’inefable. Però és un inefable a l’abast de qualsevol. I els qui hagueu trepitjat o trepitgeu algun dia un autèntic pub irlandès ho podreu ratificar. Jo n’he conegut un bon gavell. Diria fins i tot que conec poc Irlanda, però que he arribat a un cert coneixement empíric dels seus pubs. A Irlanda, i ara que em ploguin les bastonades, hi ha poca cosa a fer. Hi plou gairebé sempre. Les seves ciutats, començant per Dublin, tenen un encís moderat i melangiós que rarament pot impressionar als qui gaudim d’esplèndids tresors monumentals com nosaltres. El seu paisatge, innegablement bell, esdevé ràpidament monòton. Pateix una gastronomia limitada i mediocrement executada en la majoria de les seves versions. El seu patrimoni –i jo sóc un boig d’aquestes tres coses- és redueix a castells, conjunts megalítics i unes estranyes torres circulars de vigilància. Sí, certament no podem oblidar les seves admirables costes, tallades per vertiginosos espadats i batudes per un mar encès, les rades que la baixamar deixa perfumades de sal i algues corrompudes o la fetillera desolació de les terres de Connemara. A mi ja em basta, però tot plegat són unes amenitats deliciosament prescindibles; d’aquell tipus que no aclaparen i demanen dedicació absoluta quan es viatja. Es poden bandejar sense remordiments, potser per la certesa que en un país tan plàcid i conservador no es mouran massa de lloc. I això facilita les coses: hom fa quatre passes, pren una mica l’aire, s’entreté amb algun paratge pintoresc i tomba cap al pub sense pensar-s’hi gaire. Sense cap altre ambició que anar-se’n amarant, que distreure les angoixes, que fer-hi una vida intensa i recollida alhora, que condescendir al miratge que la vida pot ser quelcom tan bo com això: una pinta de stout ben escumosa, una mica d’escalfor en un banc de fusta, una conversa distreta, els ulls i els rínxols d’una companya bonica i la música d’uns amics que toquen pel gust de tocar plegats.
Encara que potser sí que amagui una pruïja secreta. Perquè potser també es vagi a la recerca del pub perfecte, de la vesprada que deixarà una petjada a l’esperit, de la fortalesa de la memòria on podrem fer una parada quan les coses vagin mal dades.
I jo em sento afortunat perquè el vaig trobar.
Aquestes coses passen per casualitat, és clar. Sense voler-les de cap manera especial. Un dia, després de badar sense rumb pels Burren, se’ns va antullar de fer nit a Cinn Mhara. Vam trobar allotjament a una casa abocada a la seva preciosa badia, amb una finestra amb vistes al castell de Dún Guaire. Un dia fantàstic de setembre de boira i xim-xim intermitent.
Badia de Cinn Mhara, amb el Dún Guaire a l’horitzó. Sean Tomkins a flickr
A hora foscant vàrem anar a buscar el nostre glop diari. En una terra on el poble més llardós ofereix més d’una opció temptadora, no és tasca de per riure. Però un instint poderós emergeix a vegades per a guiar-te. La marrada ens va dur davant de dos o tres pubs d’aspecte prometedor, però els vàrem desestimar en l’últim moment. I llavors ens plantarem davant d’una façana de color rosa apagat que feia pensar més en un magatzem de queviures que una taverna. Era, evidentment, un subterfugi de dissimulació. Perquè darrera els vidres hi havia l’M.Green’s.
També per dins s’allunyava de la imatge convencional que tenim associada a un pub clàssic, al seu confort rústec però un xic sumptuós, amb fusta envernissada i coixins vellutats. Però llur aire de botiga d’ultramarins, amb un llarg i bast taulell i lleixes corbades pel pes d’incomptables ampolles, no és insòlit en les zones rurals de l’illa. Unes poques taules i cadires atrotinades, la llum molt escassa i la paret plena a vessar de cartells d’aplecs musicals acabaven de donar el to de bar pensat per acollir fidels, confrares i no clients a qui s’hagi de bocabadar. Era dimarts o dimecres i érem pocs: la Mary Green darrera la barra, dos bergants habituals fent-la petar vora seu, dos passavolants com nosaltres i dos individus a la taula del costat que remenaven fundes i clavilles. Poc a poc, tres més segueren en aquella raconera . I llavors, aquella gent va començar a tocar amb insospitat sentiment i virtuosisme. No era cap sessió programada –no podia ser-ho en un poble, unes dates i un racó apartat de qualsevol vocació turística-, ni tan sols, segons vaig esbrinar, un assaig formal, ans un grapat de camarades que un dia qualsevol s’estimaven més baixar a la taverna amb els instruments i amb la seguretat de trobar-hi algú amb qui passar la vesprada que quedar-se a casa veient la televisió o fent l’estaquirot.
I tocaren deixant-se guiar per una complicitat molt fermament travada; sense gaire paraules, al compàs que de manera alterna cada un d’ells anava escollint perquè els altres continuessin. Seguien un patró que ja m’anava essent familiar: primer vingueren els temes més animats, per anar davallant poc a poc per la pendent de la balada malenconiosa fins esclatar a la fi en unes cançons tristíssimes i emocionants, farcides d’enyor i desvaliment. No voldria ser coent o melodramàtic, però durant cosa més d’una hora vaig sentir una comunió amb l’ànima d’aquell poble i la seva expressió. Nosaltres fèiem petits glops, ens miràvem i escoltàvem, sostrets al temps i abandonats sense reserves a aquell sortilegi. I així, en aquella vetllada formidable, vaig aprendre també a reconèixer la música d’arrel viva; que es toca sense premeditació i sense un calculat afany rescatador –a vegades tan necessari ateses les circumstàncies del nostre present-, sense adonar-se’n, amb la convicció que dóna saber que és aquella que escau i l’abandó de no poder imaginar-se’n cap altra.
Em penso que vàrem sortir una mica abans que acabés la sessió, com enduts per un sentiment pudorós, com si no fos pertinent que se’ns oferís tota la intimitat d’aquell ritus d’una sola vegada; o potser per una temença secreta a trencar un encanteri.
A fora hi plovia i ens vàrem aturar uns instants sota la teuladeta de l’entrada. Un pagès amb unes delatores galtes enrogides hi feia el cigarret i ens va demanar qui sap què. Li vaig dir que m’agradava el seu país, aquella taverna i també els hookers, uns llaüts de vela vermella rígida que encara volten per les aigües d’aquell topant. Em va respondre que m’entenia prou bé, que a ell també li agradaven molt les “hookers”. Després, és clar, va esclafir a riure.
Em va semblar que hi havia una dolça poesia en aquella manera d’aixecar-me la camisa. Amb la seva mesura de befa irlandesa, aquell vell camperol rebaixava el meu commugut entusiasme i em convidava a prendre-me’l sense la temptació de la solemnitat. Just l’altra meitat d’experiència que ens mancava per a comprendre tot el significat d’aquella nit de prodigis.
D’ençà, i ja va camí de quatre anys, no hem tornat al Green’s. Però si mai em diuen que el món s’ha d’acabar i que només tinc temps d’anar a fer un darrer got per acomiadar-lo, em compraré un bitllet a Gaillimh, faré via cap al Quay de Cinn Mharra i alçaré la meva pinta per celebrar agraït tots els dons que m’han estat oferts en aquest món imperfecte, on també s’hi poden trobar coses tan plenes i enllestides com una autèntica taverna irlandesa.
El catau dels tavernaris 