Crec veure un clar sentit a encetar aquesta percaça amb el Cèntric, com la fixació d’un valor intermedi que ajudi a ordenar la resta de notes de l’escala. Perquè el Cèntric no deu ser la més enlluernadora, elegant, confortable o fantàstica de les tavernes, però ho és força raonablement, hom pot passar-hi a gust llargues estones i hi ha un cambrer d’aquells de tota la vida a qui és possible demanar “una mitjana i un tallat, si us plau” sense que posi cara d’haver-li parlat en marcià. I és, segons he pogut comprovar recentment, i la immutabilitat no ha estat un dels seus menors encisos, un indret prou proper a punts neuràlgics de la ciutat per a servir de còmode punt de trobada amb grups d’amics de totes bandes sense que això signifiqui batre’s per una cadira amb hordes de turistes, i els seus preus sempre han deixat allargar les vetllades sense malmetre les economies més precàries. I això, quan el sovintejàvem i érem estudiants o, una mica després, ja retornat de Londres, cobradors del nostres primers i neulits sous, tenia una indubtable importància.
El recordo, per damunt de tot, com un lloc d’una clientela deliciosament heterogènia: no l’acaparaven els universitaris, els joves professionals, els visitants, els clients de l’hostal contigu, els típics perdularis del barri o els coneguts de sempre: hi havia una mica de tot i la gent tant hi anava a passar la tarda sencera com a fer-hi un ràpid glop abans de seguir amb els seus quefers.
Però el fet de començar aquesta pàgina parlant-ne ja haurà fet sospitar que nosaltres érem més aviat de la primera facció. I és que sense una raó especial, gairebé per inèrcia, el Cèntric va esdevenir el meu darrer bar favorit abans de deixar Barcelona.
Hi ha hagut tostemps, però, una condició: en el seu petit reducte hi ha només quatre o cinc taules. Totes petites i amb cadires desmarxades que només permeten l’aplec íntim de dues o tres persones a tot estirar. I després hi ha el seu epicentre, el senat del Cèntric, la veritable raó d’anar-hi: un fabulós sofà d’escai vermell de forma corba i encarat al gran finestral que dóna al carrer. Ocupar-lo fa la diferència i infon en els privilegiats que s’hi asseuen la sensació de presidir el local, de tenir-hi la tertúlia justa, de lliscar per una Barcelona ucrònica que tant podria ser de finals del vuit-cents com de finals del nou-cents.
Però finisecular en resumits comptes. I es que quan al Raval hi cau la fosca i s’encenen els pàl·lids fanals del carrer i els llums somorts del local ressalten els tons rogencs i els acabats de fusta d’aquest vell celler, una dolça insinuació de bohèmia i crepuscle s’ensenyoreix de l’ambient. A mi m’agradava comentar als qui m’hi acompanyaven per primera vegada que es tractava d’una atmosfera simbolista, en cas que hagués existit un simbolisme barceloní.
En aquesta impressió hi deu tenir una influència gens menyspreable la seva decoració un xic folklòrica i rústega, les lleixes una mica atapeïdes d’antics licors descolorits i un cert estil de fonda popular catalana més deutor d’una estètica de la Renaixença que de l’estilitzat modernisme.
Més endavant vaig descobrir que tot plegat tenia la seva raó de ser, i que el Cèntric no era cap troballa de darrera hora: el blasó arcaïtzant de la porta que assenyala el 1862 com a data d’inauguració és estrictament fidedigne. Parlem d’un hostal familiar que va ser un dels primers, sinó el primer de la vila, a ser reconegut per un nom comercial, i que d’ençà ha passat de generació en generació sense solució de continuïtat. Fins i tot, segons em van explicar una vegada i tal i com el seu web informa, compta amb la seva pròpia microhistòria literària, car apareix en algun paper de Josep Pla, mentre que Roberto Bolaño n’era parroquià habitual i hi passava l’estona jugant a les cartes en la seva etapa barcelonina.
Però, i segurament aquesta sigui una de les claus de l’atracció que sento per aquesta taverna, mai els seus responsables ha cedit a la temptació de fer ostentació d’aquestes credencials, de vantar-se’n i abandonar la seva fina, gairebé gosaria dir humil, discreció de veritables taverners.
Cafè-Bar Cèntric. Cantonada de Ramelleres amb Tallers
El catau dels tavernaris 