Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Corral de las cigüeñas’

Entrar a la ciutat antiga de Càceres és fer-ho en un santuari inviolat de la millor  tradició urbana europea. Si per un atzar t’hi atanses un dia feiner de tardor, corprèn sobretot el silenci i la soledat dels seus carrerons empedrats i de les seves places flanquejades de palaus, esglésies i cases fortes. És una inesperada quietud on només s’hi propaguen  parrups de coloms juganers, cruixits de fulles que es desprenen d’heures grimpadores, passes fugisseres que repiquen en la llunyania: sons delicats i una mica enigmàtics. A vegades, petites i aïllades congregacions de visitants hi fan furtiva compareixença. Però com si acceptessin una llei tàcita que imposés l’escenari, les seves veus son només els murmuris esvaïts d’una processó clandestina.

A trenc de fosca, quan s’encenen fanals de llum groguenca i sobre les portalades hi creixen ombres pregones, la bellesa d’aquesta vila endormiscada encara s’intensifica més i podria arribar a esglaiar. Però malgrat tot,  malgrat els convents que tenen recer darrera les seves muralles, els porticons barrats de les finestres de les mansions o la baluerna del col•legi que fou dels jesuïtes no es percep en la seva atmosfera aquell aire de reclusió espiritual que irradien algunes ciutats castellanes que s’hi podrien emparentar. Tot contribueix més aviat a una sensació de plàcid misteri, de secret benestar. Sense gairebé botigues o tallers –si no fos perquè sabem que els senyors Haim i Abraham Alvelia ja tenien obertes aquí les seves botigues al segle XV hom s’inclinaria a pensar que en aquest clos d’hidalguia el comerç s’ha vist sempre com una activitat indigna- uns pocs restaurants ben parats que s’anuncien sense cap ostentació, la Filmoteca, l’Escola de Belles Arts o la residència universitària concentren les amenitats, protegides de les mirades dels passavolants per gruixudes murades, però que una vegada traspassades s’obren a preciosos patís fragants que acullen amb els amanyacs de l’aigua que raja de les seves fonts. És per participar d’aquesta jovialitat reservada, per l’atracció d’aquests cancells d’encís, que s’abandona la temptació de rodar tota la nit com un damnat per la seva ametlla de callissots i s’entra en una de les tavernes del redós, apariades amb un gust conseqüent i gens afectat que fa goig.

La decepció de no poder visitar per reforma el Sir Lancelot, la deliciosa taverna d’un irlandès on s’hi llegeix poesia, els diumenges hi ha sessions improvisades de folk i  on una rèplica de la taula rodona del castell de Winchester penja de la seva paret,  es pot apaivagar amb una prospecció de l’oferta dels carrers de Pizarro  y de la Fuente Nueva, que son una mena de ronda per a vianants que separa el casc antic estricte de la vila extramurs. A La Caballeriza s’hi arriba davallant uns bons trenta metres per un passatge cobert de conte gòtic i s’emplaça en uns estables reformats de voltes d’aresta i bancs d’obra emblanquinada. Seria un indret òptim per demorar-se si uns preus un xic inflats i una parròquia adolescent i endiumenjada no et fessin sentir fora de lloc. I sobretot perquè davant per davant s’hi troba el Café Bar Habana, una síntesi perfecta d’ateneu popular i tuguri modern, amb una capriciosa disposició  interior plena de revolts on amagar-se, vitralls emplomats a les portes dels lavabos, tarifes moderades i musica enraonada i a l’altura justa. Però fets els prolegòmens, no hi ha manera d’eludir l’enyorança per la ciutat màgica que en certa manera s’ha abandonat. És llavors que si no empeny la gana i no cal per tant avituallar-se a la formidable Cacharrería o a la castissa Torre de Sande, es pot pujar i baixar novament per alguns dels set turons a sobre dels quals, com  altres urbs mítiques però en petita escala, es troba instal•lada Càceres. Tot per fer via fins penetrar al Corral de las Cigüeñas. Seguint un assenyat costum que probablement aquest reducte mateix va ajudar a consolidar, El Corral no és només una taverna on abeurar-s’hi com tantes amb què ens castiga aquest país primari: és un lloc amb tots els ets per a mantenir-hi vida social i fer-se el ronso fins altes hores. Aquí hi ha exposicions, espectacles d’il•lusionisme o concerts a un patí senyorial, parcialment porticat, ombrat per ufanes palmeres i recobert de gedres que, segons la tradició, protegeixen dels mals esperits i dels excessos etílics.

Assegut en aquestes condicions no és difícil lliurar-se a un somieig deliqüescent i deixar-se endur amb plenipotenciària indulgència per accents de romanç; per un suggeriment de passadissos soterranis que porten als aljubs que la ciutat preserva des de temps musulmans, per usurpacions i lluites de faccions entre les bregoses nissagues que encara alcen els seus escuts a les portalades de llurs cases pairals, per galanteigs proscrits en les discretes hortes interiors que fan tan verda aquesta obra encantada al bell mig del secà, per prodigis cabalístics al call, que més que cap altre lloc de la vila ha resistit a la gentrificació. Somnis que són privilegis difícils i onerosos, especialment perquè no es poden assolir a corre-cuita amb cap talonari i perquè calen segles i generacions sàvies per a guanyar-los.

Tota gran taverna projecta un sortilegi. En algunes serveix per separar del món exterior, del seu soroll i lletjor, per suspendre la seva prosa més feixuga. Altres, en canvi, estenen i engalanen el que ja existeix fora. A Càceres, aquesta última missió sembla senzilla i agraïda.  Però és impossible demostrar-ho, fer un repartiment de mèrits. Cal anar-hi per entendre la intimitat d’aquesta imbricació, la finor de la seva correspondència. I em costa imaginar que hi hagi pelegrinatge més dolç que el que condueix a un examen d’aquesta classe.

Read Full Post »