Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘food lounge’

Casa Paco…i avall!

Fa uns anys van criticar Hugo Chaves com si s’acabés el món per una llei que restringia els noms que era possible imposar als nadons. Jo penso que va fer molt ben fet i que encara es va quedar curt. A Veneçuela havien perdut tots els papers i no quedava altre remei que la intervenció de l’autoritat. De fet, és una llàstima que un mandat tan assenyat encara no s’hagi copiat enlloc i que no s’estengui a camps on la urgència és encara de superior magnitud. Per exemple, en el nomenclàtor dels negocis d’hostaleria, on hi proliferen sense resistència els pitjors horrors.
És evident que no es pot obligar els taverners a inventar floritures il·lustrades quan els toca anomenar els seus establiments. Potser ni tan sols convingui. Però fins i tot un examen molt primari permet observar que cal alguna mena d’aturador per evitar els excessos més deplorables.

I no és pas demanar res de l’altre món. Hi ha solucions tan senzilles com la de la designació epònima que, sense convidar a grans lloances, mai emprenyen. Es planta el Casa Eladio o el Ca’n Pep de torn i tothom tan ample. Àdhuc es pot jugar una mica amb la fórmula sense exigir cabrioles: noms com La taverna del Miquel, El racó de’n Peris o El celler del camatort compleixen i eviten la riota. I si d’aquests bars no n’esperem la originalitat més insubornable, almenys traspuen una falta de pretensions i una confiança en una parròquia que no reclama funambulismes per deixar-s’hi caure que fins i tot m’inspira confiança.

També perquè de recursos de circumstància n’hi ha molts de més baixa estofa. Aquells que fan esment a la pròpia situació, per exemple. Difícilment hi pot haver res més pleonàstic que aquesta legió de bars “La cantonada”, “L’estació”, “El cruce”, “La parada”, “La plaça” o “El carrer”. Fan gairebé una mica de tristesa. Sempre que veig aquests noms penso en granges ensopides on hi preparen bikinis amb formatge de plàstic, les mestresses de casa baixen a jugar a les escurabutxaques, emeten els partits de la primera volta de la Champions amb el volum baix i mai hi passa res d’excitant. Per no parlar dels bars amb el nom del poble. O el Bar Granollers de Granollers o la Tasca Malgrat de Malgrat no són per fer-s’ho mirar? De debò que no hi havia cap idea, cap imatge, cap insinuació una mica més atrevida per seduir el personal?
Segurament sí, però encara hi ha coses pitjors. Perquè n’hi ha que directament només es poden explicar per un atac de feridura mental en el moment d’anar a fer els papers de la llicència. Si no és que es vol acollir la seu d’un partit neoludita o un aplec de música tecno, obrir un bar i clavar-li “El Polígono” ha de tenir origen en un episodi molt seriós d’emboirament de les facultats mentals.

Una altra tècnica dubtosa és l’apel•lació geogràfica. Pensareu que és una manera d’evocar accents exòtics, però com no es veuen gaires Tavernes Zanzíbar o Bars Tristan da Cunha (encara que al meu poble hi ha tot un Bar Mindanao i un Bar Martinika), cal deduir que es tracta d’una picada d’ull sentimental i mandrosa als propis orígens. I podria tenir defensa en els migrats casos on aquest esment propagui un cert prestigi sobre la oferta de tapes i platillos. Els d’un Bar Sacromonte o d’un Bar Triana, posem pel cas. Pero com la majoria són indrets principalment coneguts per haver passat gana i set, i molta, la cosa rarament s’aguanta.

Tot i amb això, encara ens trobem en un territori fronterer però dins de la ratlla. Ara bé, hi ha coses que ja no s’haurien d’acceptar. El nom i número de carrer, sense anar més lluny. Què collons és això de Balmes 211, Rambla 13 o Riera 5? Ja us ho dic jo: tractar d’imbècils els clients. Suposo que esperen que mossegui l’ham gent que surt del seu barri habitual per anar a comunions i ha de quedar en algun lloc fàcil i coses de l’estil, perquè si no, no s’explica. Ara, si tingués cap imperi sobre la qüestió, totes aquestes estratagemes tan maldestres, prohibides totes. Mentrestant, consola pensar que tothom amb una mica de senderi queda suficientment advertit del repertori previsible i matusser que us podeu trobar en un local així.

Però el quid del meu desfici, i l’indici irrefutable de la imbecil•lització rampant que ens ataca, és la moda dels cognoms extravagants de faiçó aproximadament anglosaxona. Aviam, si vols servir tapes i pregonar-ho, fes servir la pissarra de tota la puta vida, però no siguis tan animal de penjar un cartell on s’hi llegeixi “Ramonet Tapas Bar”. Perquè això tan nefast de “Tapas Bar”, així, com si ja no existís la sintaxi, recorda indefectiblement a aquells bars espanyols de Londres cap a on, malgrat tota la teva agònica resistència, algun company de feina enyoradís t’acabava arrossegant. Només per descobrir-hi que el gòlem de farina i oli que es va formant al fons de les seves fregidores és l’agent que desencadenarà l’apocalipsi. Aquí em sospito que deu passar el mateix, però no ho puc assegurar perquè mai hi he posat un peu. I tot i que la opinió que tinc dels meus conciutadans no sigui massa elevada, he de dir que els honora que no estigui sol en això de malfiar-me d’aquesta verola de bars que pretenen servir “drinks and fun”, ser un “food lounge” (hi ha potser triclinis en lloc de cadires?) o permetre “take away” els seus verins. Per més burro que sigui, quan el paisanatge local divisa aquestes indicacions, sospita automàticament que s’hi cou alguna maniobra per entabanar turistes i que és millor passar de llarg. N’he vist, amb sentiment de triomf però també una mica de commiseració, ensorrar-se’n més d’un d’aquests negocis amb ínfules internacionals que s’havien de menjar el món.

I és que els nostres, per ser francs, són països on s’hi viu força malament. Bruts i sòrdids en moltes ocasions, hi sovinteja la gent barruda i gregària, mancada de qualsevol polidesa. La fatxenderia impera pertot. La intel·ligència crítica viu sempre sota sospita. El nyap i el posar-hi més pa que formatge conformen el principal règim de vida. Hi manen dirigents, en gran percentatge, ignorants, facinerosos o ambdues coses a la vegada. El mal gust és una passió sòlida i amb enorme poder de difusió. Sí, és tot més aviat depriment, però encara hi queden uns últims residus de decència i capteniment tavernari per consolar-se.

Read Full Post »