Una celebració sense filtre

Mig plena, oi?

“…quicquid mortalium usui congruit, indeficienti fertilitate ministrat”

Tot allò que s’adiu a l’ús dels mortals, [Britania] ho proveeix amb munificent prodigalitat  diu Geoffrey de Monmouth a la seva Historia regum Britanniae. Com seria molta gosadia reblar el clau d’un dels llibres més influents de la cultura occidental , m’adhereixo sense reserves a la seva tesi. Si més no, en un aspecte fonamental: la veritable cervesa anglesa i les tavernes on se serveix, que són un dels assoliments més incontestables de la civilització. Un santuari de tot el que hi de bo i d’agradable, de franc i de cordial en el nostre món.

Però com tot allò que és bell i excel·lent, la taverna de les illes britàniques també ha viscut sota el setge dels exèrcits de la deformitat i de l’error. És una història de passar por:  durant segles, amb  fidelitat i paciència exquisida, les Illes Britàniques havien desenvolupat una de les obres capitals del gust; un beuratge sumptuós conegut com a ale. La diferència d’aquesta mena de cervesa amb totes les altres és que la fermentació de la civada es produïa a altes temperatures. A més a més, la seva maduració es duia a terme en un barril del qual només en sortia per anar de dret al got, sense cap carbonatant, sense filtrar i sense pasteuritzar, fet que en dificultava la distribució a gran escala i n’empenyia la producció local. Cada ale tenia així un accent únic, lligat irremissiblement a la taverna on es feia.  Qui la volia tastar no tenia més remei que pelegrinar fins a la seva  font. I així funcionava amb poca discussió aquest món dolç i harmònic que res va alterar abans dels anys cinquanta del passat segle.

Però ja se sap que el diner suporta malament tot allò que sigui original i no es pugui reduir a una fórmula mecànica i productiva, que no es pugui envasar i servir per milions idèntics a la més amplia quantitat de gent. I les ale tenien un gust ple de peculiaritats, que no tothom estima de manera immediata i que demana una iniciació i una determinada atmosfera per a gaudir-ne. Calia doncs introduir una Nèmesi en aquest clos sagrat de la taverna britànica. I fou d’aquesta manera que començaren a fabricar-se les ale embotellades, transsumptes de les autèntiques, productes dels quals una vegada acabada la fermentació se’n retira el llevat i es pasteuritzen per a esterilitzar-les i avortar-ne qualsevol canvi ulterior. Fàcils d’emmagatzemar i que no demanen cap cura per part del taverner, son també poc exigents amb el consumidor, que en pot esperar sempre unes qualitats homogènies. Una bicoca difícil de refusar per a no pocs bartenders. Però les ale d’ampolla, si bé domesticades, encara devien remetre massa al seu model. I així va ser com també va començar a estendre’s com una pesta la cervesa lager industrial a l’altra banda del canal de la mànega. El motiu pel qual una societat gelosa de les seves tradicions i acostumada al sabor matisat, adult, ric de les ale es va posar a beure massivament pixats de cop sobte és un fenomen inexplicable. La història humana en va plena, sí, però encara així és un misteri. No ho és, en canvi,  que la doble competència comercial de les ale de pega i de les lager posés en escac a l’antiga reina de les aixetes britàniques. La irrupció dels brand-owned pubs, tavernes propietat d’una gran companyia o franquícies, però amb un control aferrissat de la mena de cerveses que hi ragen, només va servir per fer-ne més precària la situació.

No us sonen les marques? Bon senyal: demaneu-ne una pinta

Potser en un altre lloc i circumstàncies, aquí s’hagués acabat el conte, amb l’epíleg d’un declivi més o menys curt. Perquè en aquest món, queixar-se no serveix de res. Fer el ploramiques per les cantonades, sense oferir batalla, és un recurs de pobres desgraciats. I si hi ha una raó per la qual admiro la societat anglesa és la de tenir aquesta lliçó molt interioritzada. El març de 1971, quatre homes sols, “disillusioned by the domination of the UK beer market by a handful of companies pushing products of low flavour and overall quality” van decidir que ja n’hi havia prou de lamentar-se per tot el que estava passant i van resoldre capitanejar una gran contraofensiva. Havia nascut la Campaign for Real Ale. Avui compta amb 150.000 membres, edita sòlides guies dels pubs on s’hi produeix i serveix alguna de les més de 5.000 autèntiques ales censades, pressiona el govern per tal que la legislació les protegeixi, concedeix premis, fa recerca, emet notícies i hi ha qui considera que la seva acció és la campanya de consumidors més reeixida de la història. Almenys, se’n poden comprovar els efectes: avui, inclús en pubs desangelats, o en aquella cosa bastant terrorífica en què ha derivat una part d’ells, els anomenats sports bar, s’hi acostuma a trobar una cask ale con déu mana pel cap baix, ni que sigui al costat de les Foster, Heineken i resta de verins habituals. És la digna intransigència d’unes nacions amb una mica d’orgull, d’unes bands of brothers que no s’han deixat passar per la piconadora corporativa i han mantingut per a tots nosaltres alguna cosa per la qual encara val la pena viatjar, seguir rutes apartades i perdre’s per carreteres secundaries o barris subalterns, a la recerca d’un nèctar quimèric que va estar a prop de desaparèixer i ara reneix.

Per això, amics que aneu o erreu per Britania, no s’hi val a badar. No permeteu que la ignorància o el prejudici us faci marxar en el bàndol equivocat. Feu com fan els vells i savis tavernaris o els joves que avui n’agafen el relleu. I entre aquestes files joioses, alceu el vostre got per celebrar que encara no ens han pogut vèncer.