Itàlia: llei seca encoberta

“No s’entén: aquesta gent que ho podria tenir tot i ho engega a rodar d’aquesta manera tan trista”. La frase pertany a la meva senyora, un ésser amb el do fulminant de l’epigrama. Parlava d’Itàlia i val a dir que més tard ha reconegut que en aquell moment no tingué en compte altres petites objeccions, com els innumerables contubernis de governants i malfactors. Però és comprensible. L’aclaparava quelcom molt més seriós: la lamentable oferta italiana en matèria de tavernes.

Molt bonic, sí. I la taula de disseccions on diu que la tenen?

Com la meva italofília està fora de dubte, m’estalviaré argumentar-la. Que els bars italians són terribles potser sí que mereixi aquest esforç. Especialment, perquè els propis italians no semblen adonar-se’n i, per tant, mirar de posar-hi remei. De manera que aquests són nou retrets que suposen també una gran oportunitat per a l’esmena i la reconstrucció: un país pot suportar mig segle de retallades en pressupost de vestuari de les hostesses de televisió, però  sense bons refugis on abeurar-se i badar és un país sense esperança.

1.Cafè, no gràcies. Abans que algú dispari: sí,  a gairebé qualsevol ciutat italiana gran o menuda  hi ha almenys un cafè venerable, ben parat, amb bonics marbres, sostres de fusta, grans miralls, atuells platejats i cambrers amb uniforme que saben què es porten entre mans. En general, llocs agradables i molt adients per a conspirar contra els ocupants austrohongaresos o escriure-hi  hendecasíl·labs decadentistes. Però no són tavernes. I si algú no percep la diferència, és millor que s’aturi aquí.

2. Quan vulgui pot apagar els reflectors.  Amb la possible excepció dels quiròfans, els fluorescents han fet estralls a tot arreu. Però asseguraria que enlloc més que als bars italians. La llei general de la taverna demana una certa penombra i  llum groguenca  i manyaga que convidi a la confidència i el somieig. Contràriament, a Itàlia, molts bars semblen pensats per a facilitar el recompte nocturn de la població penitenciària o l’abducció alienígena. És incomprensible, és fatídic i és així. I si algú en sap la raó, que me l’expliqui.

3. …i també aquesta ferralla.  D’acord, les escurabutxaques no són un càncer exclusiu del bar italià. Però allà hi és metastàtic. Les escurabutxaques són un imant de mestresses de casa dipsòmanes  o de xinesos ludòpates de mirada buida i desesperada. La mena de personal que no ve de gust creuar-se quan hom surt a esbargir-se, vaja.  Només per això, ja haurien de condemnar-les a l’ostracisme. Però, a sobre, les ha programat alguna mena de fanfàrria de l’infern llegint les partitures secretes de Fu-Manxú. Desendolli-la ara mateix i, ja de pas, apagui també la televisió.

4. Que diu ara, que neva? No, en realitat no neva. Però durant deu mesos a l’any no venen de gusts gelats ni hòsties succedànies. I potser és una mania meva, però trobo extraordinàriament irritant que el més merdeta dels bars italians, d’aquells capaços de servir-te una spina amb aroma de pixum tebi en un got brut,  tingui en el lloc més distingit una nevereta de gelati, amb cartells tornassolats i publicitats d’impostada elegància que sabotegen qualsevol intent de posar-se en ambient. Algú ha vist mai frigorífics promocionals en un pub anglès o belga? Doncs això.

5. Aquest ferum…? Sí, és pudor de calçotets. Natural, si considerem que el bar italià és una espècie de vedat ancestral del mascle itàlic i que, d’endinsar-s’hi,  les femelles hi serien assetjades com antílops a la Sabana.  Però la veritat és que per més acostumat que hauria d’estar-hi, encara em sobta aquest ferotge apartheid sexual. Si assegut en aquelles taules, suportant  enlluernaments ferotges, emissions de neveres de gelats i melodies d’escurabutxaques, un mai hi pot divisar una noia bufona, què hi va a fer exactament al bar?

6. Molt amable, però no tinc gana. Que no, collons!  A vegades, en mig del desconsol, havent voltat el poble sencer i rodalies on haureu tingut la dissort que us atrapi la fosca, us semblarà que un fanal llampega al fons d’un carreró. Tement potser un miratge, us hi acostareu amb assedegada emoció i trobareu que el cartell de forjat sobre la porta, la llum difosa i càlida que escapa per les finestres, les tauletes de fusta que s’endevinen a l’interior són tot allò que la vostra experiència us ha ensenyat a reconèixer com a indicis de la bona taverna. A Itàlia, però, aquesta traça no serveix de res. El lloc on acabeu d’entrar s’anomena osteria i si bé és cert que hi serveixen vins i cerveses en un ambient idoni, també és regla que només ho facin si penses acompanyar-ho de polenta i ossobuchi fins la mort.

7. Potser és  realment és un corol·lari de l’anterior, però entre beure’s el cafè dempeus a corre-cuita com si t’empaitessin i seure en una taula parada amb estovalles de roba hi ha d’haver un punt intermedi, un mig terme d’informalitat còmoda i no forçada, una taula tipus on oblidar-se de la teca i de les presses i poder embocar-se una cervesa i després una altra sense tenir la impressió que algú té el telèfon despenjat per trucar a la policia, oi? Doncs en aquest país això tan raonable sovint no existeix.

8. “Els nostres costums no són els seus costums”. Perfecte, però tampoc som a Transilvània. És un divendres, són dos quarts de deu i ve de gust una mica de gatzara. Vol dir que no podria posar-nos-en una més abans de plegar?

9. Ho sento, però he vingut a peu. Com ja m’ha tocat compadir-me dels vuit punts anteriors en més d’una ocasió, me la sé llarga. El teu interlocutor italià, abans que reconèixer la magnitud del desastre, provarà fintes desesperades.  Al darrer poble de l’últim vall de l’extrem més allunyat d’Itàlia sempre hi haurà un magnífic tuguri, amb canelobres, barrils curulls de cervesa artesana, músiques assenyades, confraternització d’edats i sexes i on només hi faltaren viatgers d’Italo Calvino explicant-se contes amb cartes de tarot (o potser no).  Tant se val: jo també en conec alguna, però l’últim tren a Udine ha sortir a dos de deu i jo vull un taverna aquí i ara. No en teniu cap de presentable? Llegiu els vuit punts anteriors i hi veureu clar.