M.Green’s de Cinn Mhara

(El Green’s, amb la façana en blau i el seu cartell de “Good Guinness, Great Music. Foto de Kurt Bravender a flickr.)

El Pub. La Public House. La teach tábhairne dels vells gaelòfons. Heus ací una cosa plena i enllestida en aquest món imperfecte. Els irlandesos, a banda de la seva gent, que per centenars de milers roda per aquest món sense haver apaivagat la nostàlgia pel propi país,  han exportat amb èxit poques coses, però totes incontrovertiblement reeixides: el seu humor sorneguer i bonhomiós, la seva música que ha fructificat en tantes altres i els seus santuaris civils, les seves “cases de beure” com les anomenen també en irlandès. Perquè no s’ha d’oblidar aquesta condició: en un país on la dominació forana i la influència clerical han tingut un pes tan aclaparador, el pub ha sigut i és el parlament, el senat, el síndic de greuges, el mercat,  la universitat, el pati d’esbarjo i l’indret d’intercanvi per excel·lència, i gairebé gosaria dir que únic, de la vida laica, de la vida profana, de la vida popular; de la vida de tots i de ningú.  No crec que hi hagi cap altra mena de taverna en el món on s’hi percebi de manera tan eloqüent la confiança d’haver bastit un refugi per a la sociabilitat. Un lloc construït i refinat al llarg del temps per a trobar-s’hi no ja com a casa, sinó millor que a casa: intimitat sense tuf de resclosit, concòrdia sense promiscuïtat invasiva, assossec sense ensopiment.

Deia que els irlandesos han exportat  les seves tavernes, però és només una il·lusió amb què ens conhortem els seus incondicionals. N’han exportat un succedani, una imatge, a vegades sorprenentment aconseguida, però inevitablement amputada. No ja perquè la seva cervesa viatgi malament i s’hagi d’adulterar per creuar l’oceà, sinó perquè el seu veritable ambient, el seu craic –aquest mot que com el duende o les saudades es resisteix a la traducció, però que significa una determinada predisposició a passar-ho bé i sentir-se a gust- és impossible de reproduir. Caldrien moltes coses, un clima, una atmosfera, una història, una companyia, una atenció curosa però instintiva,  una familiaritat, un tarannà i un significat que per sort o per desgràcia no es poden franquiciar.

D’acord, estem lliscant pels dominis de l’inefable. Però és un inefable a l’abast de qualsevol. I els qui hagueu trepitjat o trepitgeu algun dia un autèntic pub irlandès ho podreu ratificar. Jo n’he conegut un bon gavell. Diria fins i tot que conec poc Irlanda, però que he arribat a un cert coneixement empíric dels seus pubs. A Irlanda, i ara que em ploguin les bastonades, hi ha poca cosa a fer. Hi plou gairebé sempre. Les seves ciutats, començant per Dublin, tenen un encís moderat i melangiós que rarament pot impressionar als qui gaudim d’esplèndids tresors monumentals com nosaltres. El seu paisatge, innegablement bell, esdevé ràpidament monòton. Pateix una gastronomia limitada i mediocrement executada en la majoria de les seves versions. El seu patrimoni –i jo sóc un boig d’aquestes tres coses-  és redueix a castells, conjunts megalítics i unes estranyes torres circulars de vigilància. Sí, certament no podem oblidar les seves admirables costes, tallades per vertiginosos espadats i batudes per un mar encès, les rades que la baixamar deixa perfumades de sal i algues corrompudes o la fetillera desolació de les terres de Connemara. A mi ja em basta, però tot plegat són unes amenitats deliciosament prescindibles; d’aquell tipus que no aclaparen i demanen dedicació absoluta quan es viatja. Es poden bandejar sense remordiments, potser per la certesa que en un país tan plàcid i conservador no es mouran massa de lloc. I això facilita les coses: hom fa quatre passes, pren una mica l’aire, s’entreté amb algun paratge pintoresc i tomba cap al pub sense pensar-s’hi gaire. Sense cap altre ambició que anar-se’n amarant, que distreure les angoixes, que fer-hi una vida intensa i recollida alhora, que condescendir al miratge que la vida pot ser quelcom tan bo com això: una pinta de stout ben escumosa, una mica d’escalfor en un banc de fusta, una conversa distreta, els ulls i els rínxols d’una companya bonica i la música d’uns amics que toquen pel gust de tocar plegats.

Encara que potser sí que amagui una pruïja secreta. Perquè potser també es vagi a la recerca del pub perfecte, de la vesprada que deixarà una petjada a l’esperit, de la fortalesa de la memòria on podrem fer una parada quan les coses vagin mal dades.

I jo em sento afortunat perquè el vaig trobar.
Aquestes coses passen per casualitat, és clar. Sense voler-les de cap manera especial. Un dia, després de badar sense rumb pels Burren, se’ns va antullar de fer nit a Cinn Mhara. Vam trobar allotjament a una casa abocada a la seva preciosa badia, amb una finestra amb vistes al castell de Dún Guaire. Un dia fantàstic de setembre de boira i xim-xim intermitent.

(Badia de Cinn Mhara, amb el Dún Guaire a l’horitzó. Sean Tomkins a flickr)

A hora foscant vàrem anar a buscar el nostre glop diari. En una terra on el poble més llardós ofereix més d’una opció temptadora, no és tasca de per riure. Però un instint poderós emergeix a vegades per a guiar-te. La marrada ens va dur davant de dos o tres pubs d’aspecte prometedor, però els vàrem desestimar en l’últim moment. I llavors ens plantarem davant d’una façana de color rosa apagat que feia pensar més en un magatzem de queviures que una taverna. Era, evidentment, un subterfugi de dissimulació. Perquè darrera els vidres hi havia l’M.Green’s.

També per dins s’allunyava de la imatge convencional que tenim associada a un pub clàssic, al seu confort rústec però un xic sumptuós, amb fusta envernissada i coixins vellutats. Però llur aire de botiga d’ultramarins, amb un llarg i bast taulell i lleixes corbades pel pes d’incomptables ampolles, no és insòlit en les zones rurals de l’illa. Unes poques taules i cadires atrotinades, la llum molt escassa i la paret plena a vessar de cartells d’aplecs musicals acabaven de donar el to de bar pensat per acollir fidels, confrares i no clients a qui s’hagi de bocabadar. Era dimarts o dimecres i érem pocs: la Mary Green darrera la barra, dos bergants habituals fent-la petar vora seu, dos passavolants com nosaltres i dos individus a la taula del costat que remenaven fundes i clavilles. Poc a poc, tres més segueren en aquella raconera . I llavors, aquella gent  va començar a tocar amb insospitat sentiment i virtuosisme. No era cap sessió programada –no podia ser-ho en un poble, unes dates i un racó apartat de qualsevol vocació turística-, ni tan sols, segons vaig esbrinar, un assaig formal, ans un grapat de camarades que un dia qualsevol s’estimaven més baixar a la taverna amb els instruments i amb la seguretat de trobar-hi algú amb qui passar la vesprada que quedar-se a casa veient la televisió o fent l’estaquirot.
I tocaren deixant-se guiar per una complicitat molt fermament travada; sense gaire paraules, al compàs que de manera alterna cada un d’ells anava escollint perquè els altres continuessin. Seguien un patró que ja m’anava essent familiar: primer vingueren els temes més animats, per anar davallant poc a poc per la pendent de la balada malenconiosa fins esclatar a la fi en unes cançons tristíssimes i emocionants, farcides d’enyor i desvaliment. No voldria ser coent o melodramàtic, però durant cosa més d’una hora vaig sentir una comunió amb l’ànima d’aquell poble i la seva expressió. Nosaltres fèiem petits glops, ens miràvem i escoltàvem, sostrets al temps i abandonats sense reserves a aquell sortilegi. I així, en aquella vetllada formidable, vaig aprendre també a reconèixer la música d’arrel viva; que es toca sense premeditació i sense un calculat afany rescatador –a vegades tan necessari ateses les circumstàncies del nostre present-, sense adonar-se’n, amb la convicció que dóna saber que és aquella que escau i l’abandó de no poder imaginar-se’n cap altra.

Em penso que vàrem sortir una mica abans que acabés la sessió, com enduts per un sentiment pudorós, com si no fos pertinent que se’ns oferís tota la intimitat d’aquell ritus d’una sola vegada; o potser per una temença secreta a trencar un encanteri.
A fora hi plovia i ens vàrem aturar uns instants sota la teuladeta de l’entrada. Un pagès amb unes delatores galtes enrogides hi feia el cigarret i ens va demanar qui sap què. Li vaig dir que m’agradava el seu país, aquella taverna i també els hookers, uns llaüts de vela vermella rígida que encara volten per les aigües d’aquell topant. Em va respondre que m’entenia prou bé, que a ell també li agradaven molt les “hookers”. Després, és clar, va esclafir a riure.

Em va semblar que hi havia una dolça poesia en aquella manera d’aixecar-me la camisa. Amb la seva mesura de befa irlandesa, aquell vell camperol rebaixava el meu commugut entusiasme i em convidava a prendre-me’l sense la temptació de la solemnitat. Just l’altra meitat d’experiència que ens mancava per a comprendre tot el significat d’aquella nit de prodigis.

D’ençà, i ja va camí de quatre anys, no hem tornat al Green’s. Però si mai em diuen que el món s’ha d’acabar i que només tinc temps d’anar a fer un darrer got per acomiadar-lo, em compraré un bitllet a Gaillimh, faré via cap al Quay de Cinn Mharra i alçaré la meva pinta per celebrar agraït tots els dons que m’han estat oferts en aquest món imperfecte, on també s’hi poden trobar coses tan plenes i enllestides com una autèntica taverna irlandesa.

Plany de les tavernes extingides

Freqüentar les tavernes, estimar-les fins i tot, convertir-les en certs casos en consolats de la pròpia casa, comporta també acceptar que, com totes les coses d’aquesta vida, es troben sotmeses al canvi i a la caducitat. Perquè llevat de comptats casos que desafien aquesta llei, i encara així no escapen a subtils mudances, la salut d’aquests microuniversos és delicada i està sota l’imperi de l’eventualitat, de les dificultats administratives i econòmiques, dels humors dels propietaris, de dissortats canvis de mans, de girs d’orientació que les desnaturalitzen fatalment o, simplement, de l’esgotament i l’extinció.

Així, en l’existència de tot conreador de la nostra afició s’hi acumulen, sense esmena possible, un petit o gran nombre comiats tavernaris: rera nostre es passen panys que només la memòria podrà reobrir i queden enrera llocs que algun dia ens fingirem que mai deixarien de servir-nos de refugi. I cal aprendre a sobreposar-se’n.
Altres vegades, però, són elles qui ens perden i nosaltres qui ens transformem. Lligades a un temps, unes amistats i unes peripècies concretes, quan tot això entra en descomposició també ho fan els motius o les possibilitats d’anar-hi. Allà queden, i es va esforçar-se a retornar-hi. Per nosaltres el seu llindar ha quedat barrat per sempre, infranquejable com si no existís o només possible de creuar a condició d’entrar en un regne fantasma.
Jo guardo el nom i el record d’un ja gruixut plec de tavernes difuntes. Algunes només adquireixen importància en la pròpia història personal i altres el tenen també en la comunitària: aquelles l’absència o esgarriament de les quals han empobrit la vida de tot un barri, d’una ciutat o d’un país sencer.

Hi ha, però, una categoria especialment feridora dins aquest gènere de melangies. És aquella que sentim per les tavernes que mai ens acolliren. Aquells indrets que per una o altre raó anàrem ajornant visitar, sempre convençuts que arribaria la nostra hora i que un dia descobrirem que ja no coneixeríem. És llavors que sentim la queixalada de la pitjor malenconia: la de les coses que se’ns havien promès i que mai posseirem, la nostàlgia d’unes potències que se’ns ’han negat i que van a parar a aquelles golfes tristes de les coses que no foren.

D’aquestes, jo en guardo un grapadet. Però sempre penso molt especialment en una: House of Ming. Des del primer instant d’estar-me a Madrid, em va seduir aquell casalot atrotinat al peu de la Castellana amb aspecte de tuguri xinès de barri mal afamat. Sempre que hi passava concebia plans d’anar-hi, sense saber exactament si m’hi trobaria només un restaurant asiàtic una mica més tronat de l’habitual o, com realment passava i només intuïa, quelcom més enllà. Però quan finalment vaig reunir l’esma per acostar-m’hi, fora de les hores inadients o circumstàncies transitòries que fins aleshores m’’hi havien fet atansar, vaig descobrir que era massa tard.
I els meus afanys d’escatir el misteri només van ajudar a empitjorar la meva culpabilitat. Perquè House of Ming resultava ser el gran temple tiki de la vila, el veritable pioner del pastitx polinesi a Madrid i, a més a més, el dipositari d’una misteriosa història d’autogestió a la xinesa. Així que perdre’l suposava alhora perdre el representant més distingit del precari ecosistema dels nostres bars hawaians; uns negocis pel quals, malgrat alguns abusos i prostitucions, sento una retuda dèria.

La crònica dels seus tresors pretèrits i de la seva fatal claudicació (vora dos anys després no s’ha observat cap moviment esperançador) la podeu trobar a l’esclaridor blog de Mr.Ivan i Lady Eve, Bastardo Saffrin, convenientment matisada pel Sr.Castaway, que fou qui esbombà la nova i feu les ulteriors investigacions.

De segur que vosaltres també podeu afegir versos a aquest plany. Si fes falta dir-ho, us hi convido de tot cor.

La House of Ming està al Paseo de la Castellana, 74. Madrid. Tossudament tancada, ha quedat clar.

Les coves del Déu Negre I: Peter Café Sport

El Peter, com fa més de cinquanta anys que porten coneixent-lo els seus habituals, és l’indret de la reconciliació, de la retrobada, de l’amistat desinteressada, de l’acollida sense contrapartida. Es aquell cafè de llegenda que rep els forasters com si els hagués estat esperant durant molt de temps i on aventurers dispersats pels mars s’abracen després d’anys d’absència. És el refugi imaginari sovintejat per vells arponers i ensumadors de tresors sortits d’una pàgina de Stevenson o de Melville, empedreïts evocadors de portents, al•lucinats albiradors de monstres i tempestes perfectes. I no importa tant que ho sigui sempre i en tots els extrems, sinó que contra la probabilitat i l’esperit del temps el Peter ho sigui molt sovint.

El Café Sport, des dels quals finestrals el 15 de febrer de 1986 si veieren batre onades de vint metres mentre les frontisses de llur porta garranyigaven per vents de 250 quilòmetres per hora, ha estat la miraculosa recompensa a jornades de tempesta pels navegants de l’Atlàntic. Perquè la família Azevedo ha tingut el poder de crear la il•lusió que el món pogués éssser així: exposar-se a perills, sotmetre’s als atzars de la natura, viure la plenitud i l’angoixa de la vida, però tenir sempre un port on tornar, un amarratge segur, aliè a les insídies, fet de franquesa i calor humà, de solidaritat i generositat. El lloc capaç d’infondre aquella seguretat sense objecte que Gómez de la Serna considerava el millor do dels cafès i la màxima aspiració per a l’existència.

I aquesta sensació de familiaritat inesgotable pot tenir dos orígens antagònics. O bé procedeix d’una rígida tradició que no cedeix a les vel•leïtats del temps i de les modes o bé es deu a una gran promiscuïtat, a un ambient sempre receptiu, absorbent i llest per adaptar-se.
L’Sport els conjumina tots dos amb admirable habilitat. És permeable a les aportacions i suggestions dels seus clients, però també està a les Açores, on les urgències de la modernitat es viuen d’un mode distint, es compassen a un ritme altre. En el Peter, a més de les banderes de salvament de diverses marines del món, de les postals de Nadal de capitans de vells remolcadors holandesos, dels ullals de balena esculpits, hi ha un taulell de notes que pengen els viatgers per altres que les passaran a recollir tard o d’hora: salutacions, noticies, ofertes, bones noves… N’hi ha que tenen un o dos anys d’antiguitat, però a ningú se li acudeix desenganxar-les. La caducitat sota aquest sostre triga més en arribar, l’amistat concedeix més llargues pròrrogues.
Un altre exemple: la beguda predilecta del Peter no és el cafè, ans el Gin Tonic. No era comú a Horta abans de l’arribada dels anglesos allistats a les naus de pesca de principis de segle. L’Sport va començar a servir-lo a aquells mariners que es distreien davant els escaquers en les setmanes de mal oratge. Amb els anys, el Gin Tonic del Peter ha esdevingut un emblema. Es tot un símbol d’aquesta taverna: assumir sense sospites quelcom estrany i tractar-ho amb tant d’amor i deferència com per tornar-ho transformat en un senyal d’identitat propi. Avui, vuitanta anys després, i malgrat que en una vesprada fantasmagòrica a la platja de Castelo Branco el senyor José, veterà pilot jubilat que havia tornat a l’illa, se’ns queixés que era un combinat amb “muito tonico e pouco gin”, segueixen servint un Gin Tonic amb fama a ambdues bandes de l’oceà.

De fet, el mateix nom de Peter té una arrel reveladora i entranyable. Durant la Segona Guerra Mundial, el H.M.S Lusitania II va quedar-se ancorat a Faial per servir com a centre de comunicacions de les forces aliades, i en José Azevedo, fill del primer amo del Sport, feia a bord algunes feinetes pels britànics. Amb el cap d’intendència va acabar travant-hi amistat, i aquest, com sentia enyorança del seu fill absent, va començar a cridar-lo pel nom d’aquell, Peter, amb el pretext de fingir-se tenir així més a prop el seu plançó. El nom aviat fou adoptat per tots els veïns, fins al punt que poc després es va imposar també pel local que a força de petites anècdotes anava sedimentat la seva llegenda.

En vindrien moltes d’altres, de la possible presència d’espies entre la parròquia a la tasca de’n José « Peter », el mateix vellet que una mica abans de la seva mort encara vàrem arribar a veure baixar algunes tardes a saludar els clients més fidels, com a mitjancer entre els iots i les autoritats marítimes. Perquè quan aquests nous navegants començaren a arribar-hi en encetar-se els anys seixanta, i parlem dels grans noms de la marina internacional, el Peter ja s’havia convertit en molt més que un cafè: estació meteorològica, estafeta de correus, museu balener, fonda, aprovisionador de vitualles, club recreatiu. Però en els nostres dies, a més a més d’aquestes coses i d’un pròsper negoci i motor de gairebé totes les activitats de lleure d’Horta, el Peter és, per damunt de tot, una excusa per fruir de l’abundància de la vida.
Fins i tot, o potser especialment per això, en un confí de la Terra.

Peter Café Sport. Rua José Azevedo 9. Horta -Faial

Cafè-Bar Cèntric

Crec veure un clar sentit a encetar aquesta percaça amb el Cèntric, com la fixació d’un valor intermedi que ajudi a ordenar la resta de notes de l’escala. Perquè el Cèntric no deu ser la més enlluernadora, elegant, confortable o fantàstica de les tavernes, però ho és força raonablement, hom pot passar-hi a gust llargues estones i hi ha un cambrer d’aquells de tota la vida a qui és possible demanar “una mitjana i un tallat, si us plau” sense que posi cara d’haver-li parlat en marcià. I és, segons he pogut comprovar recentment, i la immutabilitat no ha estat un dels seus menors encisos, un indret prou proper a punts neuràlgics de la ciutat per a servir de còmode punt de trobada amb grups d’amics de totes bandes sense que això signifiqui batre’s per una cadira amb hordes de turistes, i els seus preus sempre han deixat allargar les vetllades sense malmetre les economies més precàries. I això, quan el sovintejàvem i érem estudiants o, una mica després, ja retornat de Londres, cobradors del nostres primers i neulits sous, tenia una indubtable importància.

El recordo, per damunt de tot, com un lloc d’una clientela deliciosament heterogènia: no l’acaparaven els universitaris, els joves professionals, els visitants, els clients de l’hostal contigu, els típics perdularis del barri o els coneguts de sempre: hi havia una mica de tot i la gent tant hi anava a passar la tarda sencera com a fer-hi un ràpid glop abans de seguir amb els seus quefers.
Però el fet de començar aquesta pàgina parlant-ne ja haurà fet sospitar que nosaltres érem més aviat de la primera facció. I és que sense una raó especial, gairebé per inèrcia, el Cèntric va esdevenir el meu darrer bar favorit abans de deixar Barcelona.

Hi ha hagut tostemps, però, una condició: en el seu petit reducte hi ha només quatre o cinc taules. Totes petites i amb cadires desmarxades que només permeten l’aplec íntim de dues o tres persones a tot estirar. I després hi ha el seu epicentre, el senat del Cèntric, la veritable raó d’anar-hi: un fabulós sofà d’escai vermell de forma corba i encarat al gran finestral que dóna al carrer. Ocupar-lo fa la diferència i infon en els privilegiats que s’hi asseuen la sensació de presidir el local, de tenir-hi la tertúlia justa, de lliscar per una Barcelona ucrònica que tant podria ser de finals del vuit-cents com de finals del nou-cents.
Però finisecular en resumits comptes. I es que quan al Raval hi cau la fosca i s’encenen els pàl·lids fanals del carrer i els llums somorts del local ressalten els tons rogencs i els acabats de fusta d’aquest vell celler, una dolça insinuació de bohèmia i crepuscle s’ensenyoreix de l’ambient. A mi m’agradava comentar als qui m’hi acompanyaven per primera vegada que es tractava d’una atmosfera simbolista, en cas que hagués existit un simbolisme barceloní.

En aquesta impressió hi deu tenir una influència gens menyspreable la seva decoració un xic folklòrica i rústega, les lleixes una mica atapeïdes d’antics licors descolorits i un cert estil de fonda popular catalana més deutor d’una estètica de la Renaixença que de l’estilitzat modernisme.

Més endavant vaig descobrir que tot plegat tenia la seva raó de ser, i que el Cèntric no era cap troballa de darrera hora: el blasó arcaïtzant de la porta que assenyala el 1862 com a data d’inauguració és estrictament fidedigne. Parlem d’un hostal familiar que va ser un dels primers, sinó el primer de la vila, a ser reconegut per un nom comercial, i que d’ençà ha passat de generació en generació sense solució de continuïtat. Fins i tot, segons em van explicar una vegada i tal i com el seu web informa, compta amb la seva pròpia microhistòria literària, car apareix en algun paper de Josep Pla, mentre que Roberto Bolaño n’era parroquià habitual i hi passava l’estona jugant a les cartes en la seva etapa barcelonina.

Però, i segurament aquesta sigui una de les claus de l’atracció que sento per aquesta taverna, mai els seus responsables ha cedit a la temptació de fer ostentació d’aquestes credencials, de vantar-se’n i abandonar la seva fina, gairebé gosaria dir humil, discreció de veritables taverners.

Cafè-Bar Cèntric. Cantonada de Ramelleres amb Tallers